Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Arxiu de marzo, 2010
Escoltar per aprendre
27 mar
Escric això des del primer plenari de la Conferència Oberta de Causa Comuna. Com diu al seu bloc, es tracta de fer servir el mètode de la intel·ligència col·lectiva per tal de contribuir a l’elaboració col·lectiva de noves alternatives, idees i propostes per Catalunya. I com ha dit el President Montilla, hem vingut aquí a escoltar, a escoltar sobre tot a gent aliena al partit, però amb coneixement dels temes de debat, per tal de saber què en pensen i què creuen que necessita la Catalunya del futur.
Els sis debats tracten de temes prou engrescadors: Què esperem de la educació avui, Els joves: motors de la participació, Bones pràctiques i innovació social, El catalanisme del segle XXI, Després de la crisi: reptes i oportunitats i Ciutadania, diversitat i cohesió: la Catalunya gresol. Tots molt interessants, i relatius a temes d’indubtable interès en el moment actual.
La llàstima és que com són debats simultanis, només pots ser-hi a un, el que implica no poder seguir els altres cinc 
. I posats a triar, he triat el primer: Què esperem de la educació avui. M’interessa l’educació, sóc membre del Consell Escolar de l’escola de la meva filla (i a partir del curs vinent també del meu fill). Per cert, l’únic pare (la resta són mares). Però no només m’interessa l’educació perquè tinc fills en edat escolar. Crec que l’educació és l’arma més potent que tenim per a aconseguir una societat més justa. L’educació trenca les barreres socials i crea ciutadans i ciutadanes amb igualtat d’oportunitats, i és per això que considero fonamental que tothom, independentment del seu origen, pugui accedir a una educació de qualitat.
He tingut l’ocasió de sentir diverses veus, veus majoritàriament de persones alienes al partit, perquè a això hem vingut, per molts que alguns des del desconeixement (i temo que també des del sectarisme) vulguin fer broma. I el que he sentit m’ha agradat, perquè comparteixo moltes de les idees que s’han expressat des d’àmbits molt diversos. No les repetiré ara totes, una bona part les he tuitejat, però sí vull recuperar algunes (la transcripció no és sempre literal, però crec que el contingut és correcte):
- Ricard Aymerich (Mestre i psicòleg. President de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya): “Cal reconèixer el paper fonamental de l’escola en l’acollida de tot tipus d’alumnat”
- Ramon Burgués (Regidor d’Educació de l’Ajuntament de Sabadell): “El coneixement és la base tant del progrés social com de l’individual”
- Efrén Carbonell (President de la Coordinadora de tallers per persones amb discapacitat psíquica. Director del centre d’educació especial Asspassim): “El sistema ha de ser capaç de donar una resposta humana i de qualitat a tothom”
- Pere Darder (Doctor en Ciències de l’Educació. President del Consell Escolar de Catalunya): “L’escola ha de potenciar la identitat personal. Ha d’educar persones, no masses. “
- Pere Darder: “Cal educar en el compromís responsable. Es parla molt de culpa, i poc de responsabilitat”
- Pere Darder:”Cal educar totes les dimensions de la persona, integrant aspectes diferents. Hem de fer, pensar i sentir”
- Pere Darder: “La vida és complexa, i cal fer-hi front, no simplificar. L’escola no es limita a ensenyar, també educa. “
- Miquel Angel Essomba (Pedagog. Director del Centre UNESCO de Catalunya-UNESCOCAT): “L’educació és un element important per la cohesió social. “
- Miquel Angel Essomba: “El país ha de ser capaç de donar feines adequades a la qualificació de les persones. “
- Xavier Melgarejo (Psicòleg. Director de l’Escola Claret): “Cal encaixar família, sistema escolar i entorn socio-cultural, que han de treballar coordinadament. “
- Xavier Melgarejo: “Responsabilitat, esforç i disciplina són valors que han d’estar al cor del sistema educatiu.”
- Joaquim Prats (Doctor en Història Moderna. President de l’Agència de Qualitat Universitària de Catalunya, AQU Catalunya): “El sistema ha d’ajudar molt més qui més ho necessita. No ha de ser igualitari.”
- Joaquim Prats: “Hem guanyat el repte de la quantitat. Manca ara el de la qualitat.”
- Dolors Rius (Secretaria general del Departament d”Educació de la Generalitat de Catalunya): “S’ha de reconèixer i incentivar el paper fonamental de lideratge dels equips directius.”
- Dolors Rius: “Cal acabar amb la falsa dicotomia ensenyament púlic vs. ensenyament privat. El sistema és únic.”
Després, han tingut lloc vuit microdebats sobre temes relatius a l’educació (on no he participat) i ara, després del dinar, estem al plenari on s’exposen conclusions de tots els debats.
Però, llevat que a la cloenda algú deixi anar alguna de grossa, em temo que, lamentablement, els mitjans de comunicació dedicaran poc espai a aquest acte. Després, aixo sí, diran que els partits polítics van a la seva, que no connecten amb els ciutadans, i uns altres tòpics del mateix estil.
Us deixo amb el vídeo d’una part de la intervenció del President Montilla aquest matí:
President Montilla
23 mar
Ahir va fer una setmana de la tan i tan comentada entrevista de Mònica Terribas al President Montilla a TV3. Jo no penso comentar l’entrevista, no només perquè ja s’ha comentat abastament, sinó perquè no la vaig poder veure, que trobo que és un motiu prou important.
De tota manera, em puc imaginar com va anar el tema. He vist i sentit moltes altres vegades entrevistes fetes per Mònica Terribas, i puc entendre perquè alguns l’anomenen Mònica Terrible. Aquest estil seu tan agressiu de vegades resulta atractiu i dinàmic, però cal portar-lo amb molta cura per no caure al terreny de la mala educació (ja que de mala educació és interrompre qui parla, sobre tot si és de forma sistemàtica, tot i que la televisió actual està plena de programes on això es fa de forma habitual). En tot cas, ella fa la seva feina com creu que l’ha de fer, hi ha dies que ens agradarà més i d’altres que no tant (això depén bàsicament de les nostres fílies i fòbies envers l’entrevistat) i també és veritat que de vegades borda més que mossega (per si no queda clar, això és una metàfora, si us plau no ens confonguem). Jo he de confessar que li tinc una certa simpatia, ni que sigui perquè vàrem compartir institut, tot i que en moments diferents, perquè quan ella va entrar jo ja havia marxat.
Més en preocupa un altre tema, i és el menyspreu amb que molts ciutadans d’aquest país tracten el President de la Generalitat, i que he pogut copsar des que José Montilla va ser investit President. Malgrat estem ja al segle XXI, el classisme encara és ben viu a la nostra societat, i molts no han pogut pair que el nostre President no sigui un fill de família burguesa (millor si és de Sarrià-Sant Gervasi o de l’Eixample), sinó un immigrant nascut a Iznájar. I això es nota, i molt, en el menyspreu que fan servir quan s’hi refereixen, menyspreu que en alguns casos arriba a l’insult directe, com denunciava ahir el company José Rodríguez. Si algú no sap de què parlo, només cal que llegeixi el que es diu en algun dels molts foros nacionalistes, o els comentaris a notícies en mitjans d’aquesta corda, i ho podrà comprovar.
I jo puc entendre perfectament la crítica política, puc entendre que hi hagi que preferiria un altre president, puc entendre qui pensi que ell i/o el seu govern no ho fan bé, puc entendre qualsevol crítica a les polítiques concretes del seu govern, però no puc entendre l’insult i el menyspreu, i encara puc entendre menys que aquests patriotes que s’omplen la boca amb paraules altisonants no defensin el President de la Generalitat quan aquest rep insults personals. En canvi, demanen una renúncia temporal de militància a algú que critica la directora d’informatius de TV3, és a dir, que per a ells, és més greu criticar una persona d’un mitjà de comunicació que el President de la Generalitat (hipocresia, o simple tacticisme pensant que tenir en contra el mitjà de comunicació és més perillós?). Si no fos perquè els conec, estaria molt decebut.
Es clar que la meva opinió deu valer poc, ja que jo sóc fill de la immigració dels anys 50-60 (com una gran part dels ciutadans d’aquest país, mal que els pesi a alguns), i per tant molts segurament consideren no tinc el pedigree o la puresa de sang que donen l’autoritat per parlar d’aquest temes. Però no penso renunciar a fer-ho, precísament perquè, tot i que vaig nèixer aquí, conec de prop què és haver d’abandonar la teva terra i haver de viatjar a un altre lloc per, com es diu ara, buscar-te la vida. I el mérit que ha tingut tanta i tanta gent que ho ha fet i ha sortit endavant. I no ho dic per mi, jo no tinc cap merit, perquè jo sóc un privilegiat, per diverses raons, com ara haver crescut a Sant Gervasi (que no és, i no era fa trenta anys, igual que fer-ho a Cornellà) i haver pogut dedicar-me a estudiar en comptes de treballar, i a més full time, sense compaginar estudis i feina, com molts altres van haver de fer (cosa que mai agraïré prou als meus pares). Gràcies a això (a banda del que la genètica pugui influir) el meu català és millor que el del President Montilla, i m’expresso en aquesta llengua, que no és la meva llengua materna i que només vaig estudiar un any (a 3r de BUP) de forma més fluida que ell.
Però, des de quan l’expressió verbal és un mérit fonamental per governar un país? Estem en l’era de la comunicació, i comunicar és molt important, però per mi continua no sent el més important. I no nego que una bona expressió verbal pugui ajudar a l’hora de guanyar eleccions, però no crec que sigui igual a l’hora de governar. Tots coneixem la figura dels (i permeteu-me que passi al castellà, l’expressió és molt gràfica) “charlatanes de feria“, gent amb molta facilitat d’expressió i grans dots de convicció, que eren capaços d’entabanar qualsevol i vendre-li qualsevol cosa. Però, es això el que volem per governar-nos?
Sí, no és un gran orador, ni s’expressa bé en català (tot i que ha millorat molt), però crec que el President Montilla ha demostrat abastament la seva vàlua política. Ha plantat cara a qui l’havia de plantar, inclús al Govern de l’Estat i al PSOE (sí, aquest partit al que estem subordinats, segons diuen els del partit d’aquell que va anar a Madrid a demanar Zapatero que el fes President de la Generalitat, que és el mateix partit que va votar tots els pressupostos del govern Aznar menys l’últim), en defensa dels interessos de Catalunya, i liderat un govern que ha portat a terme polítiques fonamentals per aquest país (en infraestructures, en educació i en tants altres temes), malgrat les innegables dificultats que comporta un govern de coalició on tenim els socis que tenim. I tothom té dret a no estar d’acord amb les seves polítiques, tothom té dret a criticar el que es fa o el que no es fa, però consentir amb el silenci, quan no atiar des de l’ombra, la crítica i la desqualificació personals és quelcom inacceptable, i molt més per un partit que ha estat govern i que un dia o altre ho tornarà a ser. Caure en la tentació de deslegitimar les institucions quan no governes és molt perillós, perquè quan governis això se’t girarà en contra. No veure-ho es tenir una gran miopia política.
La subida del IVA
17 mar
El Congreso rechazó ayer la proposición presentada por el PP en contra de la subida del IVA que entrará en vigor a partir del próximo 1 de julio. Ya se sabía, y no supuso más que una pérdida de tiempo de los Diputados y Diputadas, que se vieron obligados a volver a pronunciarse sobre una modificación normativa que el parlamento aprobó no hace ni tres meses.
Me extraña que los que tanto se preocupan de si nuestros Diputados y Diputadas trabajan poco o mucho, no hayan puesto el grito en el cielo ante la utilización espuria del parlamento por el PP que vivimos ayer. Porque, repito, dado que al parecer muchos no se han enterado, que la subida del IVA fue debatida y aprobada a finales del año pasado, e incluída en la Ley de Presupuestos para 2010 (Ley 26/2009, publicada en el BOE de 24/12/2009, artículo 79), con una entrada en vigor prevista para el 1 de julio (con un período por tanto de vacatio legis de 6 meses). Lo de ayer fue, sencillamente, un anuncio más dentro de la campaña del PP, pero pagado por tod@s nosotr@s. Conste que no niego del derecho de los grupos parlamentarios a presentar iniciativas, incluso en el caso de que se sepa que no prosperarán. Pero hacerlo cuando no han pasado ni tres meses desde que el tema se discutió, me parece un abuso.
Entrando en el fondo del tema, en el aumento del IVA, creo que aunque quizás no le haya llegado claramente a la ciudadanía, la motivación está clara. La situación de crisis que vivimos genera una disminución de ingresos tributarios: si las empresas y los particulares ingresan menos, también gastan menos, con lo que la recaudación de todos los impuestos, ya sean directos (renta, sociedades) o indirectos (IVA) cae. Si a ello sumamos que las necesidades del sistema de protección social aumentan, está claro que deben tomarse medidas. La primera, obvia, recortar el gasto allí dónde sea posible. Pero eso ya se ha hecho, aunque muchos no quieran enterarse. Y se ha pedido lo mismo a las Comundidades Autónomas y Ayuntamientos. Nos queda, por tanto, aumentar el ingreso, cosa que como es de esperar no gusta, porque a nadie le gusta, de entrada, pagar más.
Ya que estamos, debo retierar que no soy un fundamentalista tributario. Aumentar el IVA es una opción entre otras, no la única (el IVA es inferior al de otros países, y eso da margen, pero no es la justificación para su aumento) . Podrían haberse aumentado impuestos directos, por ejemplo, pero no tengo claro que eso fuera mejor en estos momentos de crisis. Ya sé que se acusa al IVA de no ser progresivo en relación con la renta, pero eso no es del todo cierto. Seguramente no lo es tanto como lo puede llegar a ser el IRPF modificando los tipos de manera adecuada, pero no deja de tener progresividad, si partimos de la base de que quien más gasta acostumbra a ser quien más ingresa. Habría, también, otras posibilidades propuestas por algunos, como aumentar las cuotas de la Seguridad Social, pero me temo que eso afectaría negativamente al empleo, además de que, a la larga, igualmente lo acabaría pagando el ciudadano de a pie mediante su repercusión total o parcial en los precios (SIEMPRE es así, que no nos embauquen).
La subida del IVA tiene además una ventaja. Es transparente. El tipo general pasa del 16 al 18%, eso implica un aumento del 1,72% (lo que costaba 116 pasará a costar 118). El tipo reducido pasa del 7 al 8%, lo que equivale a un 0,93% de aumento. El tipo superreducido (que afecta a la alimentación no elaborada y a otros productos como medicamentos, libros, prensa, …) se queda en el 4%, no aumenta. Podemos pensar que es mucho o que es poco, pero es así, y si alguno de estos productos aumenta más de lo que he dicho, es que alguien quiere aprovecharse de la subida para incrementar su margen de beneficio (cosa no descartable en este país de listos).
Todo es opinable, pero yo creo que no es mucho. Podemos estar hablando de un aumento promedio en los precios del 1% (suponiendo que el aumento del IVA se traslade íntegramente a ellos), o sea, menos de lo que aumentan los precios de la mayoría de productos cualquier principio de año. Nada que tenga que desequilibrar la economía, aunque, claro, la derecha de España y de Cataluña (sí, los mismos que quieren eliminar el Impuesto de Sucesiones para los millonarios), una vez más de la mano en política económica y tributaria, se ha apresurado a lanzar proclamas apocalípticas, exagerando el impacto de la subida … nada que no pudiéramos esperar de ellos. En fin, veremos qué pasa cuando la modificación entre en vigor (aunque me temo que ya podríamos precedir lo que se dirá).
Acabo lamentando que se haya hablado y escrito poco o nada de otra modificación que la Ley de Presupuestos que antes he citado incluía, y que considero de gran importancia. Me refiero a la reducción tributaria aprobada para 2009, 2010 y 2011 para los empresarios individuales y sociedades de pequeña dimensión (menos de 25 trabajadores y 5 millones de euros de cifra de negocios), que pagarán menos IRPF o Impuesto de Sociedades, respectivamente, siempre que aumenten o al menos mantengan los puestos de trabajo, con una reducción que será tanto mayor cuantos más trabajadores tengan, puesto que uno de sus límites va en relación con el importe de los sueldos pagados. Creo que es una medida en la dirección correcta, por cuanto la recaudación sólo disminuirá si se mantienen o aumentan los puestos de trabajo, lo que al comportar un ahorro en prestaciones que en otro caso deberían pagarse, neutralizará dicha disminución recaudatoria. Pero supongo que esto no ofrece bonitos titulares.
Arbres mal dissenyats?
16 mar
El Consorci Forestal de Catalunya qualifica de catastròfica l’afectació de la nevada de la passada setmana sobre els boscos del Gironès, Baix Empordà, Osona, Vallès Oriental, Selva i nord del Maresme.
Diuen que la nevada ha trencat i doblegat arbres joves, ha arrencat i trencat peus d’arbres i ha fet caure branques de les copes. Déu n’hi do!
Trobo que aquests que des del seu despatx i a posteriori o veuen tot tan clarament (però que quan manaven no eren tan clarividents, sembla que al cap i a la fi tots som humans), ja triguen a demanar responsabilitats. A qui? No sé, potser al Conseller d’Agricultura per no fer el manteniment dels arbres, o per no obligar als propietaris (la majoria de boscos són privats) a fer-ho, ja que pel que sembla un Govern pot obligar a tothom a fer el que digui, passant-se pel forro les lleis, perquè com ja he dit alguna vegada per segons què aquí som més comunistes que Lenin. O potser podrien demanar-li explicacions al responsable que aquests arbres estiguin tan mal dissenyats que no aguantin una nevadeta de no res (això els que creuen que hi ha un responsable que els ha dissenyat intel·ligentment, cosa que molts dubtem). El cas és trobar un responsable, perquè segons algunes lògiques, si s’ha esdevingut alguna desgràcia (i així ha estat en aquest cas), algú ha de tenir la culpa, allò del cas fortuït o la força major que ens ensenyaven a la facultat, sembla que només servia per omplir planes dels llibres, perquè no s’aplica mai. I per alguna estranya raó, al final de la cadena sempre trobarem al polític de torn a qui penjar-li el mort de que la natura ens hagi obsequiat amb aquesta manifestació del seu poder, sigui per culpa in eligendo, in vigilando, o per l’article 29.
Bromes a banda, amb aquest comentari irònic només vull posar de manifest com és de fàcil demanar responsabilitats a posteriori, i com és de difícil preveure les coses excepcionals abans que passin, precísament per això, perquè si no, no ho serien, d’excepcionals. I consti que sóc decididament partidari de demanar responsabilitats, però no una responsabilitat objectiva, que partint del resultat lesiu conclogui que necessàriament ha d’haver algun culpable, sense aturar-se a trobar el nexe causal entre causa i efecte. Jo vull trobar, si hi són, responsables basant-me en les accions i en les omissions de cadascú, partint del coneixement de la situació que tenien, o haurien d’haver tingut, abans dels fets, i demanant a cadascú una diligència a l’alçada de la seva posició (a més alta posició, més diligència). I això val tant pel que va succeir el dia de la nevada com per les tasques posteriors de reparació de les destroses.
Potser és deformació professional de jurista, però en aquest món on tothom es veu amb cor de ser fiscal, jurat i jutge, i es dicten sentències socials sense ni tan sols preocupar-se de conèixer els fets, al més pur estil dels linxaments del far west, crec que unes dosi de seny no van mai malament.
Quan la naturalesa es desferma
10 mar
Quan han passat dos dies des del temporal de neu que dilluns va afectar una bona part del nostre país, s’espera que al llarg del dia d’avui la gran majoria de les localitats afectades recuperin la normalitat, i la vida torni a la seva quotidianitat. Ara començaria a ser, doncs, el moment de fer balanç del que va passar i estudiar les seves causes.
Hi ha ciutadans que han tingut greus problemes: de mobilitat, de manca de subministrament elèctric … sé el que és. I ho sé perquè em va tocar viure’ls en primera persona aquell no tan llunyà 14 de desembre de 2001. Servei dels FGC interromput, manca de llum a l’andana de l’estació de Provença (el que va causar que ens fessin abandonar-la pel perill de caiguda a les vies), demora de més de tres hores fins que finalment vàrem poder pujar a un tren (no us explicaré en quina situació ens trobàvem allà dins). Vàrem arribar a casa passades les onze de la nit … per descobrir que no hi havia subministrament elèctric (ni, en conseqüència, calefacció, aigua calenta, ni cap manera de cuinar que no fos el càmping gas de les emergències), situació que es va mantenir fins més o menys les 6 de la tarda de l’endemà. Sí, va ser aquell dia recordat per tothom, entre d’altres coses, perquè mentre això passava l’aleshores Conseller en Cap, Artur Mas, estava de festa en una discoteca.
Però no, no és la meva intenció ara criticar aquella actuació, potser poc estètica però a la vegada amb una mínima repercusió sobre la solució dels problemes de la ciutadania, perquè el Sr. Mas no tenia cap vareta màgica que pogués fer servir per solucionar la situació. Ni cal recordar que aleshores, com ara, l’oposició de torn va criticar el govern, i el govern de torn, com ara, es va defensar com va poder. No diré tampoc que els adversaris polítics ho van fer malament i els meus ho han fet bé, això fora massa simplista i segurament injust, perquè tot té molts matisos, sense que això vulgui dir que totes les actuacions siguin iguals.
El que realment voldria és fer, com altres vegades, una crida a la responsabilitat. Perquè hi ha dues coses sobre les que no tinc dubtes: la primera és que tota activitat humana és perfectible, sempre es pot fer alguna cosa millor del que es va fer; la segona és que quan la naturalesa es desferma, per moltes coses que fem, SEMPRE té conseqüències.
Vivim en una societat a la que l’encanta buscar culpables de tot. Sembla com si, quan trobem algú a qui penjar-li el mort, el mal fos més fàcil de portar. I, no per casualitat, sempre busquem aquest culpable de portes enfora: fora del país, fora de la comunitat o grup o, en darrer terme, fora de nosaltres mateixos. I fóra bo fer aquesta búsqueda de culpables al contrari, és a dir, començant per un mateix. Perquè no tinc gaire clar que molts dels que van patir els efectes del temporal actuessin amb la diligència que hauria estat d’esperar tenint en compte les previsions meteorològiques. I el pitjor és que no només es van perjudicar ells, sinó que, per exemple en obstaculitzar les vies de comunicació, van perjudicar els altres. Em temo que va haver molts viatges evitables (no només en vehicle privat, també en transport públic), i molts conductors que es van llençar a la carretera amb vehicles mal equipats o sense actualitzar la informació de la via. Indignem-nos, si cal, però comencem per nosaltres mateixos.
I que ningú pensi que amb això tracto de disculpar les companyes de subministrament o transport, i molt menys les autoritats. Com he dit abans, tota actuació és millorable, i segur que la seva també. Jutgem-la, doncs, igual que hauríem de jutjar la nostra, sense demagògia fàcil, sense caure en quelcom semblant a la frase que els italians han fet famosa: piove, porco governo! donant-los la culpa de tot el que passa per la senzilla raó que són el govern. A diferència de les divinitats, els governs no són omnipotents. Pensem en el que el govern va fer, en el que creiem que podria haver fet i en com aquesta acció hauria evitat, alleujat o reparat els efectes del temporal en les persones i els béns. I si ho trobem, denunciem-ho i demanem responsabilitats a qui les tingui, faltaria més.
Però no ens enganyem, amb una nevada com la de dilluns, inclús els paísos més acostumats a aquest fenòmen atmosfèric (i nosaltres, m’atreviria a dir que sortosament, no ho som) es veuen immersos en major o menor mesura en un caos impossible d’evitar. Ja pots posar-hi llevaneus a dojo (a Barcelona n’hi havia catorze), que sempre hi haurà carrers o carreteres intransitables. Igual que no és possible evitar que la neu, directament o indirecta, fent caures arbres, per exemple, afecti catenàries o conduccions d’electricitat. No ho és.
I és que quan la naturalesa es desferma, el millor, per qui s’ho pugui permetre, és fer el que recomanen als països mes habituats que nosaltres a això: quedar-se a casa (com vaig fer jo, en el meu cas l’experiència va ser un grau).
Els extremistes es necessiten
5 mar
Aquest matí estudiants independentistes han boicotejat una conferència de Rosa Díez a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Qui em coneix, sap que Rosa Díez no és en absolut sant (o santa) de la meva devoció. Tinc amb ella un problema personal, i és que mentre cobrava el sou pel lloc d’eurodiputada que va aconseguir gràcies, entre molts d’altres, al meu vot (perquè jo vaig votar la seva candidatura a les eleccions europees), es va dedicar a aliniar-se sistemàticament amb el PP contra la política antiterrorista del PSOE. I quan ja s’havia fet prou propaganda, i s’acostaven les eleccions, aleshores sí, va marxar, va abandonar el partit i l’escó, però no abans d’haver-se’n aprofitat molt de temps. Una persona que es membre d’un govern en coalició amb el PNB sense cap queixa, i que quan ja no governa amb ells els demonitza, una persona que intenta ser Secretària General del PSOE, i quan perd les primàries acaba marxant del partit, dient que tots els seus militants estan equivocats (ella no, és clar), o que expulsa tothom que dins el seu nou partit no està d’acord amb ella, què voleu que us digui, em mereix molt poca credibilitat, i m’és igual si és la política més valorada (això és fàcil d’aconseguir si els teus et valoren molt i els altres, centrats en atacar el gran rival, sigui PP o PSOE, no s’acarnissen amb tu).
Per això l’episodi d’avui és doblement lamentable: primer perquè s’intenta privar algú de la seva llibertat d’expressió, fet intolerable encara que aquest algú sigui Rosa Díez, i segon perquè aquest atac li posa en safata a la caverna acusar tots el catalans de nazis, com podeu veure a les imatges de l’APM de dimarts passat que trobareu al final d’aquesta entrada (d’altra banda caldria, doncs, aplicar-los la Llei de Godwin). Fets com aquest fan que em plantegi qui és més cafre, però tant se val, el que cada cop tinc més clar és que es necessiten mútuament. L’independentisme intolerant que altres vegades he criticat necessita aquest discurs anticatalà (antiautonòmic, en general) que fa gent com UPyD i Ciutadans. I aquests a la seva vegada necessiten d’aquest intolerants (que són una minoria que no representa ningú) per tal de fer-se les víctimes i utilitzar aquests actes com a demostració d’aquest suposat deteriorament de la convivència a Catalunya que denuncien i que els que vivim aquí sabem que no existeix.
Quina tropa, tots plegats!
“Arreglar” y pedir responsabilidades
2 mar
Hace algunos días se presentó la campaña Esto sólo lo arreglamos entre todos (y todas, como acertadamente dice la compañera Lourdes Muñoz) con la intención de lanzar un mensaje positivo de confianza en nuestra capacidad para mejorar nuestra situación personal y colectiva. Está iniciativa cuenta con un sitio web, un manifiesto (que encontrareis en el sitio web) un grupo en facebook, una cuenta en twitter, anuncios en los medios (al final de este post hay un vídeo) y seguramente otras vías de difusión que no conozco.
Al poco de surgir la campaña, han surgido opiniones contrarias a la misma, por el hecho de que tras ella, dicen (no tengo información, pero no lo dudo) se encuentran empresas como Telefónica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Santander, La Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa y Endesa. En algunos blogs se han publicado entradas con divertidos contra-carteles, cuyo contenido comparto, al margen de alguna expresión malsonante, como en Mi Mesa Cojea, Las penas del Agente Smith o Halón Disparado. Y como también suele pasar se han creado contra-grupos en Facebook, como por ejemplo éste.
Y ahora mi valoración, que como pasa siempre que uno adopta posiciones intermedias entre el blanco núclear y el negro túnel de de tren, posiblemente no satisfaga a nadie. Pero tampoco lo intento. Creo que descalificar una campaña por quién la financie, es lo que los entendidos del tema llamarían un argumento ad hominem como una casa. Puede no compartirse la campaña en sí. Puede haber quien prefiera que, en vez de lanzar mensajes optimistas, de compartir experiencias que demuestran que no da igual lo que hagamos, que nuestra actitud personal cuenta, continuemos regodeándonos en la desgracia, lamentándonos y, sobre todo, echando la culpa a alguien (sea el gobierno, la banca, las multinacionales, una conspiración de quien sea) de todo lo que nos pase, descargándonos así nosotros de nuestra responsabilidad (que evidentemente tenemos, aunque solo sea por haberlo permitido). Pero no me parece serio descalificar la campaña por la identidad de quien la pague.
Creo que es bueno difundir y compartir experiencias positivas, fomentar la ilusión, la confianza en las propias posibilidades y el aprecio por el trabajo propio y abandonar la fatalidad de que no podemos hacer nada. No vamos a arreglar la crisis de hoy para mañana, ciertamente. No tenemos la fuerza de salir de ella por nosotros mismos, porque hay elementos sobre los que no podemos influir, pero eso no nos autoriza a instalarnos en el lamento y en el reproche y prescindir de lo demás. Nadie nunca nos regaló ni nos regalará nada, más bien hay que vigilar para que no nos lo quiten. Lo que se ha conseguido ha sdio a base de lucha y trabajo. Eso no es nuevo, y no cambiará.
¿Quiere eso decir que no hay que exigir responsabilidades a los causantes de la crisis? Rotundamente no. Esta crisis ha sido causada o, al menos amplificada, por la codicia de unos, auspiciada por la permisividad de otros, y es preciso, por un lado, que los responsables respondan por sus actos, y por el otro adoptar regulaciones que, en el futuro, impidan la repetición de situaciones semejantes.
¿Cómo se hace? En democracia tenemos un arma muy eficaz si se utliza bien, que es nuestro voto. Estoy hasta el gorro de leer y oir revolucionarios de salón que no dejan títere con cabeza, pero a los que cuando se recuentan los votos de unas elecciones no se les ve por ningún lado, quizás porque como todo lo que se puede votar es tan malo (piensan) se quedan en casa, que queda muy cool. Si opinais que todos los partidos existentes son iguales (opinión que respeto pero no comparto), y no os gusta ninguno, la opción es fácil: cread uno. Tenemos a nuestra disposición herramientas que permiten darle una enorme difusión a cualquier idea con un coste relativamente bajo, así que adelante. Menos criticar (que también), menos lamentarse y más actuar para conseguir los objetivos. Y si estos objetivos pueden ser viables y no simples brindis al sol, mejor, que el papel lo aguanta todo, pero la realidad no.
No deja de ser curioso que, mientras que en la red (y en los diarios tradicionales) te hartas de leer mensajes y consignas de una radicalidad tal que te hacen plantearse si no te encuentras en la URSS de sus buenos tiempos, luego en las encuestas resulta que los que van los primeros son los pepés y las convergencias de turno, en una especie de esquizofrenia colectiva que sería difícil de entender si no fuera porque, como todos sabemos, a la hora de votar muchos de esos radicales se quedan en casa, con la conciencia bien tranquila porque no se ensucian las manos participando en eso que tanto descalifican, pero sin contribuir tampoco a facilitar ninguna alternativa. Muy cómodo. Y muy inútil, también.
Alfredo Pérez Rubalcaba
1 mar
Creo que si nos preguntaran sobre cuales han sido la peor y la mejor noticia del fin de semana, muchos de nosotros coincidiríamos en designar como la peor las muertes causadas por los desastres naturales en Europa Occidental y, sobre todo, en Chile, y como la mejor el nuevo descabezamiento de la banda terrorista ETA.
Sin que podamos ni debamos echar las campanas al vuelo, en este tema no puede hacerse nunca, es una realidad objetiva que los pistoleros pasan por uno de sus peores momentos, si no el peor. Los treinta y dos detenidos en lo que llevamos de 2010, con 2.000 kg. de explosivos incautados o la detención de sus sucesivos máximos responsables cinco veces en los últimos dos años, son dos datos que avalan esta afirmación.
El mérito de estos logros es, óbiviamente de la actuación conjunta de los cuerpos y fuerzas de seguridad del estado, de la Ertzaninza, de los Mossos, del CNI, y las fuerzas de seguridad de otros países, particularmente Francia, pero también Portugal, pero si tuviéramos que concentrarlo en una persona, ésta sería Alfredo Pérez Rubalcaba, Ministro del Interior.
Su trayectoria le avala, sus virtudes son muchas (pese a ser del Madrid), pero no realizaré ahora un panegírico del Ministro del Interior. No le hace falta. Pero no quiero dejar pasar la ocasión de poner de manifiesto el bajísimo nivel que, por desgracia para el país (y también para el Gobierno, aunque pudiera parecer lo contrario, porque la buena crítica sirve para mejorar), demuestra la oposición, de la que constituye la mejor prueba la intervención, hace pocos días, del diputado del PP Ignacio Cosidó, quien en sede parlamentaria le dijo textualmente:
A usted le nombró Zapatero para que gestionara la paz sucia con ETA y, según hemos sabido, este nombramiento se produjo además con la connivencia de ETA o de una parte de ETA; eso es lo que dice la banda a través de unas escuchas conocidas esta semana.
Mal, muy mal debe estar el PP si, en un momento como éste, con todos los problemas que indudablemente tiene nuestro país, sus argumentos se reducen a un burdo intento de descalificación ad hominem que la propia realidad se ha encargado de desmentir de manera rotunda. O eso, o ETA tiene muy mal ojo eligiendo Ministros del Interior.
Pero da igual, el diputado autor de semejante despropósito seguirá en su escaño, seguramente diciendo estupideces de igual o superior calibre, como seguirá Nacho Uriarte, que tuvo un accidente conduciendo con una tasa de alcoholemia que doblaba la autorizada, y que para más INRI era vocal de la Comisión de Seguridad Vial, y sigue siendo líder de los jovenes populares. Es normal, no tiene importancia, no pasa nada, se ha disculpado (qué narices, sólo faltaría que ni se disculpara con la pobre víctima) … Bonito ejemplo para nuestra juventud y para los demás.
En fin, considerémonos afortunados si de resultas de esto no acaba dimitiendo el Director General de Tráfico, o alguna otra persona del PSOE, que es lo que suele pasar.
