Llibertat i lleialtat

Entenc que quan una persona, voluntàriament, s’incorpora a qualsevol ens de tipus associatiu, és perquè creu que d’aquesta manera, afegint els seus esforços als d’altres persones, serà més fàcil aconseguir els objectius que tots ells comparteixen. Com diu la frase feta, la unió fa la força.

Ara bé, com tot en aquesta vida, això té una contrapartida, que és el sotmetiment a les normes que aquell grup humà ha arbitrat per tal de poder funcionar. Normes necessàries, però que inevitablement suposen una limitació (una autolimitació, ja que la incorporació al grup és voluntària) en l’autonomia individual. Crec que això hauria de ser fàcil de comprendre, ja que sense anar més lluny, passa a la família, ni que sigui formada per dues persones: quan formes part d’una ja no menges quan vols, ni el que vols, ni poses a la tele el programa que vols, ni canvies de canal quan vols … has de decidir conjuntament, consensuar, pactar. És la vida.

Amb això no vull dir, evidentment, que per pertànyer a un grup calgui renunciar a la pròpia opinió, per crítica que sigui. Sí que fora recomenable, en tot cas, expressar-la pels canals habilitats a l’efecte, i respectant la postura majoritària del grup.

Això és aplicable a qualsevol grup, i també, per tant, als partits polítics. Però ja sé que no tothom pensa així.

Hi ha qui veu un partit únicament com un lloc on aconseguir una força de xoc que faci la feina bruta que el líder il·luminat i els seus savis de càmara planifiquen però no poden fer (segons qui no ha nascut per embrutar-se les mans), una gent a qui poder donar la culpa si la cosa va mal dada (perquè la culpa mai és del darrer invent que el líder il·luminat s’ha tret del barret, per absurd de sembli), gent que ha de deixar-se controlar pel líder encara que no rebin d’aquests més que menyspreu, i gent de la que, evidentment, no es vol l’opinió, no fos cas que no coincidís amb la del líder il·luminat i els seus savis, que és en tot cas la bona (què sabreu vosaltres, pobrets!). I si el partit, la gent que el forma, no vol passar pel tub, cap problema, el líder se’n va i els deixa submits en la foscor i la pena (o això pensa), mentre ell va a il·luminar altra gent de cor senzill, si pot ser més maleable, o simplement es pren un període sabàtic.

És una parodia, una exageració, però que he construït a partir  d’una realitat que hem viscut diverses vegades en la nostra política més recent, i no cal anar molt lluny per trobar-ne exemples, també al PSC. Algun dia, quan sigui el moment, haurem de parlar de tot això. Perquè en la pel·lícula de la política, ara que els Oscars són a prop, no tots volem ni podem ser protagonistes, ni tan sols secundaris, potser ens conformaríem amb ser figurants. Però alguns només volen una claca.

Hi haurà qui pensarà que soc un aparatxik, però sincerament se me’n fot. El partit no és un fi, és simplement una eina, com molt bé deia el company Enric en un post que prudentment va titular Discrepàncies (però que igual podia haver titulat Burrades, com l’anterior que va fer). I és una eina imperfecta, millorable, molt millorable si voleu, però útil, tant més útil com més la fem servir en benefici de la ciutadania i no al servei d’interessos personals. I deixarà de ser-ho quan en prescindim.

Per això em sobta, i em dol, sentir companys dir públicament coses que mai els he sentit dir en un Consell Nacional, i mira que m’he perdut molt poquets en els darrers deu anys (no entro en el contingut concret del que han dit, encara que tinc la meva opinió, perquè això seria caure en el mateix que critico).

No vull coartar la llibertat d’expressió de ningú, però crec que si haguessin compartit amb nosaltres aquestes opinions, opinions valuoses s’hi estigui o no d’acord, haurien pogut sentir les nostres. No vull pensar que ho han fet per això, tot i que sé que és un risc, més que res perquè potser alguna cosa del que haurien sentit no els hauria agradat, però estic convençut que tots hauriem sortit guanyant amb el debat. Després ens estranyarem del descrèdit del la política i els partits, i ens en demanarem les causes, però de vegades les explicacions estan a tocar de la mà.

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

7 Respuestas a Llibertat i lleialtat

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Jose R. dijo:

    A parte que las declaraciones una vez vistas no corresponden a los titulares. ¿Quieres decir qeu los canales habilitados a tal efecto son útiles? ¿realmente el Consell Nacional es algo más que la reproducción de las relaciones de poder internas?
    .-= Jose R.´s last blog ..Planificando el riesgo en montaña II: Algunos de los peligros de la alta montaña – caídas y desprendimientos =-.

    • Manuel dijo:

      No sé tú, pero yo oí lo que se dijo por la radio, así que no me hacen falta titulares. ¿Es más útil decir según qué en público que un Consell? Supongo que según para qué, y la finalidad que los autores de las declaraciones tenían habría que preguntársela a ellos. Yo sí te diría una cosa para la que ha servido, y es para dar munición al adversario.

      No creo que el CN reproduzca relaciones de poder internas (vente un día en vez de irte al monte ;-), es un sitio donde expresar y oir opiniones, que no siempre utilizamos como deberíamos. A mí no me gusta que en el CN la gente hable solo por hablar, como a veces pasa, pero si realmente hay cosas qué decir ¿por qué no utilizarlo? ¿miedo a la respuesta? ¿soberbia de pensar que las otras opiniones son irrelevantes?

  3. Pingback: Socialistes (PSC)

  4. Pingback: Enric Llorens

  5. La discrepància a qualsevol organització, no només és bona sinó que també és necessària. El problema rau quan les discrepàncies es porten a fòrums inadequats sense passar pels canals democràticament establerts. Formar part d’un col•lectiu significa respectar a la resta de membres i assumir el que la majoria decideix.
    .-= Enric Llorens´s last blog ..Discrepàncies =-.

  6. Home en el cas d’Ernest MAragall, concretament, n’hi ha per llogar-hi cadires! Si està cansat del tripartit que cony hi fot???
    .-= Arqueòleg Glamurós´s last blog ..Entre la trascendènicia i la frivolitat =-.

Los comentarios están cerrados.