Potser el tret diferencial del PSC respecte a la resta de partits és que el PSC és en si un partit que lluita permanentment per distingir-se del PSOE però no separar-se. Aquí potser és a on radica la veritable qüestió.. perquè punts de vista, sensibilitats o sectors diferents, en tenen gairebé tots els partits polítics, però cap dels partits catalans presenta aquesta dicotomia (ni tan sols el PPC)..

Salut!
.-= Sònia Pereda´s last blog ..Ernest Maragall… reflexió o “maragallada”?? =-.

Tens tota la raó en que si a Catalunya en comptes d’un PSC com el coneixem avui hi hagués un PSOE (sol o amb un altre PSC diguem-ne més catalanista, per conservar la terminologia) els seus resultats serien pijtors (i els d’aquest hipotètic PSC “catalanista” també).

Som el que som, i el nostre statuts, la nostra especial relació amb el PSOE, junt amb l’avantage de poder incidir més en un projecte d’Espanya, ens comporta també inconvenients, no t’ho negaré. No tots els companys del PSOE ens entenen i ens tracten com caldria, i sovint hem de sentir declaracions fora de to que, obviament, ens perjudiquen. En fi, així som, amb les nostres virtuts, que alguna en tenim, i els nostres defectes, que segur són més dels que nosaltres mateixos veiem. El que de veritat em dol és que hi hagi qui es cregui amb el dret de desqualificar-nos com a col·lectiu, o si més no a una bona part de nosaltres, presentant-nos com un grup d’inútils als que per alguna misteriosa raó molta gent vota però que només busca la moma o mantenir-se al poder (i t’ho diu algú que ni viu ni mai ha viscut de la política, fins ara).

El debat, les opinions no coincidents, dins i fora del partit, són bones, perquè ajuden a millorar. Només que crec que el partit té llocs on debatre-les sense sortir a fora.

Històricament el PSC havia tingut grup parlamentari propi de 1977 a 1981, si no m’equivoco, tot i que fins 1978 no va existir el PSC com a partit, i a la legislatura 1977-79 el grup era de la candidatura “Socialistes de Catalunya”, formada per PSC-Congrés i Federació Catalana del PSOE (el PSC-Reagrupament va anar dins el Pacte Democràtic per Catalunya, amb Convergència).

El cas és que aleshores el grup parlamentari no va servir per gaire, en tot cas, no va servir per guanyar les primeres eleccions autonòmiques del 1980 en les que l’esquerra (PSC i PSUC) era favorita.

En l’actualitat, jo no li acabo de veure molt de sentit al grup. Si fas un grup però votes sempre com el Grup Socialista (del PSOE), tot es queda en un acte cara a la galeria. I si votes en contra, amb qui votes? Jo la veritat no veig, per exemple amb la correlació actual de forces, un grup parlamentari del PSC votant junt amb el PP contra el PSOE (el PP és indispensable en qualsevol majoria alternativa). Potser podria votar en contra d’una majoria PSOE+PP en un tema concret, però novament això només tindria efectes cara a la galeria, cap efecte pràctic.

No crec que la moguda dels darres dies tingui com objectiu principal el Grup Parlamentari, tot i que respecto a qui pensi que ens beneficiaria, però com dic, jo no ho veig. No serviria de res davant aquells que ja tenen clar que no som catalans, o bons catalans, o catalanistes, i en canvi seria un arma a fer servir contra el PSC aquí i també contra el PSOE fora d’aquí.

Potser hem comés errors (miraré de deixar-te un comentari al teu post d’ahir), però no crec que la inexistència del grup parlamentari en sigui un.

Gràcies pel comentari.

Llegeixo amb atenció el teu post i tot i que crec que en l’existència d’aquests dos sectors, estic en termes generals d’acord amb el teu plantejament.

Crec que qualsevol reflexió que pugui fer un militant (encara que sigui membre del govern) cap al seu partit (encara que plantegi dubtes) és positiu perquè enforteix els lligams del partit, però en termes generals, aquestes “pujades de to” o “reflexions inoportunes” tendeixen més a ser considerades com una amenaça que com una possibilitat de millora.

Estic d’acord amb les (primeres) paraules de Maragall. I no ho dic amb ànims de crítica. El que sí que deixo al PSC és valorar el fet que ho digués públicament, perquè no em competeix. Ara bé, el que trobo molt desafortunat de tot plegat és que un cop que presenta la dimissió (que de per si és una reafirmació de les seves paraules) es retractés per imposició. Perquè rectificar és de savis… i retractar-se és desdir-se de les teves paraules…

Pel que fa als dos sectors (catalanista i espanyolista) potser es dilueix més aquesta percepció si es veu des de dins. Però resulta innegable que els votants sí que veuen aquesta diferenciació (n’estic convençuda que si el PSC en realitat es digués PSOE variarien els vots –possiblement en negatiu en eleccions autonòmiques- , i també estic segura que si el PSC tingués un grup propi al Congrés variarien els vots –possiblement en positiu-).

Sigui com sigui, i reafirmant el que dius, les visions plurals de qualsevol partit polític haurien de servir per enfortir el discurs i no per afeblir-lo.

Gràcies per compartir les teves visions.

This post was mentioned on Twitter by manuelc61: Al blog: Hi ha sectors al PSC? http://bit.ly/9xqCl6...

En essència estic d’acord amb tu només que crec que la reivindicació d’un PSC més catalanista no neix tant del repartiment de carntes (tot i que molts ho fan), ni de la pressió que Montilla hagi pogut fer a Madrid (que no ha estat poca), si no sota el supòsit que un grup propi del PSC al Congrés donaria encara més força al partit i no li restaria tant en termes electorals.

Com ho veus?