Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Hi ha sectors al PSC?
Les desafortunades intervencions que els darrers dies han protagonitzat alguns companys que a la vegada tenen responsabilitats al Govern de la Generalitat, ha tornat a portar a la palestra el tema, que no és nou, de la pressumpta existència de dos sectors al PSC, un de majoritari que seria (o així l’anomenen) l’espanyolista i un altre que rep la denominació de catalanista o nacionalista.
El PSC és, ha estat des de la seva fundació, un partit plural, un partit que des del ja llunyà 1978, va ser capaç d’aplegar persones de molt diversa procedència dins l’esquerra, persones en molts casos amb una llarga trajectoria ja des de la clandestinitat i que, en el moment previ a la unitat, figuraven a les files del Partit Socialista de Catalunya (Congrés), Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) i Federació Catalana del PSOE. Jo no sóc membre fundador del PSC, però els que ho són, recorden sovint com les primeres llistes es confegien alternant persones d’un o altre origen en funció del pes de cada organització en el moment de fer la unitat. En aquells primers moments sí que es podia parlar, clarament, de sectors o famílies ben diferenciades, en funció de la seva organització d’origen.
Però ja han passat més de trenta anys, i el partit, igual que el país, ha canviat, ha canviat molt, malgrat alguns des de fora del partit i de forma interessada no vulguin assabentar-se, i continuin reproduïnt els vells clixés, espanyolisme-catalanisme, del origens del partit.
Bé, per ser justos, he de dir que hi ha diverses posicions. Hi ha qui defensa que al PSC no hi ha sectors, o més ben dit no hi ha sector catalanista perquè, per exemple, Castells va pactar un finançament patètic (curiosament molt millor que els que d’altres ens han estat venent com immillorable durant anys, però ja se sap, aquests tenen pedigree i el seu catalanisme no es discuteix), de forma que el PSC és un monòlit espanyolista i, diuen, “Ara i sempre, l’únic sector catalanista del PSC és el dels expolítics del PSC” (es veu que si marxes del partit ja tots els teus pecats queden expiats i àdhuc pots ser català de l’any, és l’avantatge del nacionalcatolicisme).
Altres sí que identifiquen clarament els dos sectors: un que mola i un altre que no mola. Gent que somia amb un trencament del PSC (partit subordinat al PSOE i blablablablabla, malgrat Montilla li hagi plantat molta més cara a Zapatero que Mas, que l’únic que va voler va ser intentar guanyar a Madrid la Presidència de la Generalitat). Gent que pronostica que davant una hipotètica independència de Catalunya, hi hauria uns, el bons, que l’afrontarien feliços i d’altres, el dolents, que la intentarien frenar. Els dolents, per la seva pròpia naturalesa, són els que estan en política per la moma, amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder, en un poder on evidentment no han arribat per mérits propis, sinó perquè algú (en Zaragoza és sempre el principal sospitós) els ha col·locat a dit. Que han guanyat eleccions? Això no importa, sobre tot quan la gent no vota el que el comentarista sap del cert que és el que cal votar, què sabran ells, pobres electors ignorants! Suposo que no cal que digui quin sector és el bo (bé, el menys dolent, perquè vulguis que no són del PSC) i quin el dolent. Quina excelsa mostra de maniqueisme!
Suposo que no m ‘hauria d’estranyar, perquè a Catalunya el repartiment de carnets de catalans bons i catalans dolents ja fa molt de temps que funciona, com alguna vegada he denunciat. Però em sembla patètic que, a aquestes alçades de la pel·lícula, encara estem així, quan els fets han demostrat abastament que ningú ha lluitat més que el PSC en la defensa de Catalunya. De la Catalunya en la que nosaltres creiem, és clar, i que és, si més no, tan legítima com la que es defensa des d’unes altres posicions, que malgrat el que hom pugui pensar no és l’única.
En fi, que en la meva opinió, i basant-me en el coneixement que puc tenir del partit després de casi vint-i-tres anys de militància activa, al PSC no hi ha sectors. Si més no tal com jo entenc un sector: gent amb idees comunes sobre un o més temes, que s’organitzen per actuar de forma coordinada dins els òrgans del partit, tant en l’elecció de representants com en la defensa de posicions polítiques concretes. I amb aquesta definició, es pot dir clarament que no hi ha un sector espanyolista ni un sector catalanista dins el PSC. Hi ha visions plurals i diverses de molts temes, en totes les matèries, en matèria econòmica, en matèria social … perquè som i volem ser un partit plural, com és el nostre país (això és la nostra riquesa) i, des d’una posició d’esquerres, volem representar tots els catalans, sense deixar de banda ningú. I el que a mi m’agradaria és que, per enriquir el nostre debat intern i per tant millorar el nostre servei als ciutadans, aquestes visions plurals es manifestessin allà on es pot fer, evitant sortides de to que, vistes a posteriori, l’única cosa per la que serveixen és per donar munició a l’adversari polític.
| Imprimir article | Aquest article fou publicat per Manuel el 16/02/2010 a les 11:38, i es trobar arxivat a Política. Segueix les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Pots deixar un comentari o enviar un trackback des del teu propi lloc. |
Reflexions postcongressuals
fa 1 mes - 1 comentari
Molt se n’ha parlat, i se’n parlarà, del Congrés del PSC que ha tingut lloc aquest cap de setmana. Es normal, el PSC, ni que sigui en hores baixes, és un partit central de la política catalana, i per tant el que passa al PSC és notícia. Jo també parlaré, o més ben dit escriuré, Més >
Complexitats
fa 1 mes - 1 comentari
A pocs dies de l’inici del XIIè. Congrés del PSC, si una cosa m’ha deixat clara el debat precongressual que s’està duent a terme als mitjans, a la xarxa i a tot arreu, és que som un partit complex. Molt complex. I jo crec que això, lluny de ser un inconvenient, és una fortalesa nostra Més >
Pactes de conveniència i conveniència de pactes
fa 8 mesos - No hi ha comentaris
Ahir al matí va tenir lloc el ple de constitució de l’Ajuntament de Sant Quirze i l’elecció de la seva nova alcaldessa, Montserrat Mundi. Cap sorpresa en quant a l’elecció, ja que existia un pacte previ, signat dimecres passat i fet públic ahir, en un exercici de transparència a destacar, entre CiU (llista més votada), Més >
Democràcia real
fa 9 mesos - 5 comentaris
Resulta que avui una gent amb més bones intencions que idea de com portar-les a la pràctica, en la meva modesta opinió, convoquen unes manis per tal d’exigir … … a toda la clase política que legisle en contra de la usura bancaria y a favor de los ciudadanos I dic jo, que puc compartir Més >
Correlacions significatives (o no)
fa 11 mesos - 7 comentaris
Segur que no vaig ser l’únic, però des que ahir em van anar arribant els resultats de les primàries, vaig pensar que fora interessant relacionar-los amb la participació i els resultats del PSC a les darreres eleccions municipals en cada Districte de Barcelona. I així ho he fet. He preparat dues taules, una que compara Més >
Tots hem guanyat
fa 11 mesos - 2 comentaris
Jordi Hereu ha guanyat les primàries del PSC a l’alcaldia de Barcelona, i serà el nostre candidat, un candidat més fort, amb el plus de legitimitat que li dona haver estat designat gràcies al suport rebut dels i de les militants i simpatitzants, i no pel sistema digital. Però no només ha guanyat ell. També Més >
Qüestió de percepció
fa 1 any - No hi ha comentaris
He llegit aquest cap de setmana un interessant article de l’escriptor Javier Cercas publicat en El País amb el títol de “El fracaso de la izquierda en Catalunya“. Us en recomano la lectura, i estic molt d’acord amb el seu contingut, tot i que, evidentment, amb matisos. Potser no veig el nacionalisme tant negativament com ell, Més >
fa 1 any
Manuel, al meu bloc ahir vaig publicar on feia referència als sectors que comentes.
En essència estic d’acord amb tu només que crec que la reivindicació d’un PSC més catalanista no neix tant del repartiment de carntes (tot i que molts ho fan), ni de la pressió que Montilla hagi pogut fer a Madrid (que no ha estat poca), si no sota el supòsit que un grup propi del PSC al Congrés donaria encara més força al partit i no li restaria tant en termes electorals.
Com ho veus?
fa 1 any
Com bé saps el tema del grup parlamentari propi és un d’aquells que des de sempre han motivat dins del PSC (i fora) un gran debat. De sempre hi ha hagut companys a favor i en contra.
Històricament el PSC havia tingut grup parlamentari propi de 1977 a 1981, si no m’equivoco, tot i que fins 1978 no va existir el PSC com a partit, i a la legislatura 1977-79 el grup era de la candidatura “Socialistes de Catalunya”, formada per PSC-Congrés i Federació Catalana del PSOE (el PSC-Reagrupament va anar dins el Pacte Democràtic per Catalunya, amb Convergència).
El cas és que aleshores el grup parlamentari no va servir per gaire, en tot cas, no va servir per guanyar les primeres eleccions autonòmiques del 1980 en les que l’esquerra (PSC i PSUC) era favorita.
En l’actualitat, jo no li acabo de veure molt de sentit al grup. Si fas un grup però votes sempre com el Grup Socialista (del PSOE), tot es queda en un acte cara a la galeria. I si votes en contra, amb qui votes? Jo la veritat no veig, per exemple amb la correlació actual de forces, un grup parlamentari del PSC votant junt amb el PP contra el PSOE (el PP és indispensable en qualsevol majoria alternativa). Potser podria votar en contra d’una majoria PSOE+PP en un tema concret, però novament això només tindria efectes cara a la galeria, cap efecte pràctic.
No crec que la moguda dels darres dies tingui com objectiu principal el Grup Parlamentari, tot i que respecto a qui pensi que ens beneficiaria, però com dic, jo no ho veig. No serviria de res davant aquells que ja tenen clar que no som catalans, o bons catalans, o catalanistes, i en canvi seria un arma a fer servir contra el PSC aquí i també contra el PSOE fora d’aquí.
Potser hem comés errors (miraré de deixar-te un comentari al teu post d’ahir), però no crec que la inexistència del grup parlamentari en sigui un.
Gràcies pel comentari.
fa 1 any
Benvolgut Manuel,
Llegeixo amb atenció el teu post i tot i que crec que en l’existència d’aquests dos sectors, estic en termes generals d’acord amb el teu plantejament.
Crec que qualsevol reflexió que pugui fer un militant (encara que sigui membre del govern) cap al seu partit (encara que plantegi dubtes) és positiu perquè enforteix els lligams del partit, però en termes generals, aquestes “pujades de to” o “reflexions inoportunes” tendeixen més a ser considerades com una amenaça que com una possibilitat de millora.
Estic d’acord amb les (primeres) paraules de Maragall. I no ho dic amb ànims de crítica. El que sí que deixo al PSC és valorar el fet que ho digués públicament, perquè no em competeix. Ara bé, el que trobo molt desafortunat de tot plegat és que un cop que presenta la dimissió (que de per si és una reafirmació de les seves paraules) es retractés per imposició. Perquè rectificar és de savis… i retractar-se és desdir-se de les teves paraules…
Pel que fa als dos sectors (catalanista i espanyolista) potser es dilueix més aquesta percepció si es veu des de dins. Però resulta innegable que els votants sí que veuen aquesta diferenciació (n’estic convençuda que si el PSC en realitat es digués PSOE variarien els vots –possiblement en negatiu en eleccions autonòmiques- , i també estic segura que si el PSC tingués un grup propi al Congrés variarien els vots –possiblement en positiu-).
Sigui com sigui, i reafirmant el que dius, les visions plurals de qualsevol partit polític haurien de servir per enfortir el discurs i no per afeblir-lo.
Gràcies per compartir les teves visions.
fa 1 any
Potser des de fora es veuen companyes i companys amb una o altra sensibilitat més accentuada, no ho nego, perquè aquesta gent hi és. Igual que pot haver gent, per exemple, més en sintonia amb els sindicats i d’altra que no tant. Però jo ni en un ni en l’altre cas els qualifico com a sectors, ja que no actuen com a tals, ni en quant a posicionaments polítics ni en l’elecció de càrrecs, i a més les dinàmiques del partit no es mouen en aquests eixos (per exemple, no es confegeixen candidatures en virtut de suposades adscripcions a un o altre sector, o com se li vulgui dir).
Tens tota la raó en que si a Catalunya en comptes d’un PSC com el coneixem avui hi hagués un PSOE (sol o amb un altre PSC diguem-ne més catalanista, per conservar la terminologia) els seus resultats serien pijtors (i els d’aquest hipotètic PSC “catalanista” també).
Som el que som, i el nostre statuts, la nostra especial relació amb el PSOE, junt amb l’avantage de poder incidir més en un projecte d’Espanya, ens comporta també inconvenients, no t’ho negaré. No tots els companys del PSOE ens entenen i ens tracten com caldria, i sovint hem de sentir declaracions fora de to que, obviament, ens perjudiquen. En fi, així som, amb les nostres virtuts, que alguna en tenim, i els nostres defectes, que segur són més dels que nosaltres mateixos veiem. El que de veritat em dol és que hi hagi qui es cregui amb el dret de desqualificar-nos com a col·lectiu, o si més no a una bona part de nosaltres, presentant-nos com un grup d’inútils als que per alguna misteriosa raó molta gent vota però que només busca la moma o mantenir-se al poder (i t’ho diu algú que ni viu ni mai ha viscut de la política, fins ara).
El debat, les opinions no coincidents, dins i fora del partit, són bones, perquè ajuden a millorar. Només que crec que el partit té llocs on debatre-les sense sortir a fora.
fa 1 any
El nom és el de menys.. diga-li sensibilitats, sectors, visions.. el cas és que el PSC (com potser d’altres partits) tenen diferents punts de vista dins un marc comú. Això és normal.
Suposo que el problema és canalitzar aquestes inquietuds per tal que tothom s’hi senti degudament representat.
Evidentment això no és fàcil, i les friccions internes a vegades surten a llum. Veig que tant tu com jo creiem que les opinions contràries són bones perquè ajuden a millorar i enfortir el partit.
Potser el tret diferencial del PSC respecte a la resta de partits és que el PSC és en si un partit que lluita permanentment per distingir-se del PSOE però no separar-se. Aquí potser és a on radica la veritable qüestió.. perquè punts de vista, sensibilitats o sectors diferents, en tenen gairebé tots els partits polítics, però cap dels partits catalans presenta aquesta dicotomia (ni tan sols el PPC)..
Salut!
.-= Sònia Pereda´s last blog ..Ernest Maragall… reflexió o “maragallada”?? =-.
fa 1 any
Estic molt d’acord amb el que dius. Gràcies per l’aportació.
fa 1 any
Bona nit, m’ha agradat la teva reflexió, tot i que hi han alguns punts que m’agradaria comentar amb calma, no em liaré ara a fer-te, preguntes ferragosses, m’ho reservo per quan fem aquest cafetó que tenim pendent, això si, a grans trets no veig grans problemes en assumir que dins un partit hi hagin sectors o com es vulgui dir, és normal i potser et diria que necessari, garanteix el debat intern, bé ja m’estic enrrotllant massa, ja en parlarem.
Bona nit, seguim a twitter.
fa 1 any
No està malament que hagi sectors, tot i que cal saber-ho portar. La pluralitat és bona, amb o sense sectors, el que passa és que jo crec que, actualment, al PSC no hi són. Quan vulguis en parlem.