Com calia esperar, la proposta efectuada pel govern d’endarrerir l’edat de jubilació fins als 67 anys ha provocat reaccions immediates, i com era també d’esperar, la major part de les reaccions ha estat negativa. A la blogosfera (a la part d’ella que jo arribo a conèixer), la cosa també ha anat així, moltes reaccions i moltes de negatives (algunes argumentades, d’altres farcides dels tòpics i dels insults que alguns deixen caure a tort i a dret contra tot el que aquest govern fa), tot i que també hi han hagut algunes de positives, com la de Roger Senserrich, molt ben argumentada com acostuma a ser marca de la casa, que us aconsello llegir (segur que en treureu molt més del seu post que d’aquest).

A veure, jo puc entendre que, d’entrada, que et diguin que hauràs de treballar dos anys més del que comptaves no agradi, tot i que personalment a mi m’és igual, ja que per qüestions alienes a mi,  ja tenia coll avall que no podré jubilar-me fins els 70 anys si vull cobrar la pensió sencera, suposant que el sistema aguanti i es mantinguin els períodes de cotització actuals (això ve motivat perquè quan jo vaig començar a exercir els advocats que ho feiem per compte propi haviem d’incorporar-nos necessàriament a la Mutualidad General de Previsión de la Abogacía, i no podiem fer-ho al Règim d’Autònoms de la Seguretat Social, i això no va canviar fins 1995, quan jo vaig afiliar-me, però clar 1995 + 35 = 2030, i jo vaig néixer el 1961).

Perdò per la disquisició personal, ja hi torno. Deia que puc comprendre que la proposta no agradi, però més enllà d’això, i fugint de demagògia barata, caldria no perdre de vista que no ens trobem davant un dret diví. Això de les pensions és un invent humà, i un dret aconseguit, com tots els altres, després de molta lluita. A diferència dels drets donats per qualsevol Deu, els drets terrenals, i més els de contingut econòmic, no poden posar-se d’esquena a la realitat, ja que si ho fan, la realitat acaba passant-hi per sobre. I per tant cal fer que aquest dret sigui viable.

És necessari, doncs, superar els prejudicis i entrar en el tema. I el tema és que vivim més anys que abans (crec que això no ho discuteix ningú), i que per tant, en promig, estem més anys cobrant pensió, el que unit a la baixa natalitat fa lògic que puguin plantejar-se dubtes sobre la viabilitat del sistema. Hi ha qui pensa que el sistema és viable, como ara el professor Vicenç Navarro, però malgrat compartir habitualmente les seves opinions, i que moltes les coses que diu en el seu escrit són correctes (per exemple que l’augment de l’esperança de vida no implica necessàriament que les persones arribin a una edat més avançada), la realitat innegable és que vivim més anys (possiblement amb variacions en funció del tipus de treball), que això genera més despesa en pensions i que algunes de les propostes que ell fa, com l’augment de l’aportació de l’Estat a les pensions, semblen difícil d’implementar, ja que aquest augment hauria de ser finançat pels impostos o bé per la reducció d’altres despeses, i sincerament no veig com fer ni una cosa ni l’altra en quantia suficient (no, la reducció dels sous dels polítics no dóna per això). Malauradament en aquest sentit, no som ni hem estat mai Dinamarca.

Davant aquesta perspectiva, podem fer bàsicament dues coses. La primera tancar els ulls i blasmar el govern amb els tòpics de sempre: govern dolent, Zapatero culpable, que li dona els diners als bancs, que té comprats els sindicats, eliminem càrrecs públics, eliminem les autonomies, i blablabla. L’altra és entrar a discutir, amb dades, sense demagògia, quin és l’abast de la qüestió, i quines mides cal adoptar, buscant el màxim consens, ja que sempre hi ha més d’una alternativa, i no és bo tancar-se a cap, d’entrada (a banda d’acabar amb pràctiques escandaloses, com les prejubilacions practicades per algunes empreses o el frau a la Seguretat Social).

El sistema de jubilació espanyol no és de capitalització (en el que cadascun cobra en funció del que ha aportat i dels rendiments generats per les seves aportacions), ans de repartiment, el que vol dir que les pensions que cobren els pensionistes d’avui les estem pagant els cotitzants d’avui, i que les nostres (en el seu cas) les pagaran els cotitzants de demà. En els nostre sistema, la pensió de jubilació no depén només del que hom ha cotitzat, sinó també d’altres factors, como ara els anys de vida després de la jubilació. És un sistema més solidari, però que per ser viable necessita que el que es recapta en cada moment doni per pagar les pensions ja acreditades. I en un escenari de major demanda de pensions  i baixa natalitat i incorporació tardana al mercat de treball l’equilibri entre el que es paga i el que es recapta és lògic que es vegi afectat.

No ens enganyem. Les posicions pressumptament radicals que al·legant la defensa dels treballadors estan en contra de tocar qualsevol cosa (i que per això són en realitat les més conservadores), són un veritable perill per al nostre sistema. Deixar que el sistema esdevingui inviable és posar en safata de plata l’excusa a aquells que estan esperant-la per tal de substituir-lo per un de capitalització, com ja va passar a Xile el 1981. No ens enganyem, aquesta gent hi és, i no dins les files del partit socialista, precísament. I no ens ho podem permetre.

Encara que molts ja no ho recorden, ara fa casi 25 anys, el 1985, el govern socialista de Felipe González va aprovar una reforma de les pensions (Ley 26/1985). La reforma consistia en ampliar el període aplicable per calcular la base de la pensió, que fins aleshores era de dos anys, el que haviat donat lloc a la pràctica generalitzada (de la que treballadors i empresaris eren còmplices, aquí no hi ha havia bons i dolents) de cotitzar els darrers dos anys per una base molt superior a la de la resta de la vida laboral, amb la intenció de generar una pensió de jubilació superior. Era evident que això no s’aguantava per enlloc, però en aquell moment es van sentir críticas similars a les actuals, inclús va haver una convocatòria de vaga general. Ara, però, ningu discuteix que aquella reforma era imprescindible.

Els socialistes volem mantenir les pensions, i la millor manera de fer-ho és no tenir por de discutir sobre elles. Si no agrada la proposta del govern, fem-ne d’altres (realistes, si pot ser). No hi ha res sagrat, la xifra de 65 anys és tan o tan poc válida com la de 67, 70 o 60. Potser poden haver diverses edats en funció de la professió (aixo ja hi és en alguns casos), potser cal incentivar la prolongació de la vida laboral (això també s’està fent ja), potser podem augmentar l’aportació de l’Estat a les pensions com s’ha proposat (tot i que com he dit ho veig difícil) … El que no podem fer, de cap manera, és emprar la tàctica de l’estruç i ficar el cap sota terra, o ens penedirem. Advertit queda.