Aquesta setmana tindrà lloc al Parlament de Catalunya el debat i votació de la ILP per la supressió de les corrides de toros (faig servir l’expressió tal com apareix a la web de la plataforma que la promou, si bé em prendré la llicència d’escurçar-la i dir només corrides). Potser en un moment de crisi com l’actual, i amb tants temes que requereixen la nostra atenció, això no sigui la principal preocupació de moltes persones, però no per això és un tema menor. Al carrer hi ha opinions per tots els gustos, i al Parlament també, amb partits que promouen el sí, d’altres que promouen el no, i d’altres que no es posicionen i ho deixen en mans dels seus diputats i diputades. I jo vull dir-hi la meva.

Per posar-nos en situació he de dir que jo, quan era nen, anava sovint a veure corridas. Vist des d’ara, quaranta anys després, pot semblar una mica bèstia, però el meu record no és aquest. Jo no apreciava, no sé si perquè no era capaç o perquè no volia, l’indubtable patiment de l’animal, i em quedava amb la part més espectacular del tema: els colors vius dels vestits dels toreros, els cavalls dels picadores, les mules que arrossegaven l’animal mort … i curiosament un dels records més vius que tinc és el dels coixinets (almohadillas) gruixuts de color vermell amb la inscripció “No me tire el ruedo, multa de 500 pts.” (o quelcom semblant). No tinc un mal record, he de confessar-ho.

Però no crec que això m’hagi causat cap trauma, ni que m’hagi fet un sàdic, ni crec tampoc que el meu pare fos un sàdic per portar-me. Eren altres temps. Però ara les coses són diferents, o potser sóc jo que les veig diferents i, per mi, las corrides són un anacronisme amb el que cal acabar ja que, tot i que no crec que els aficionats a la tauromàquia siguin uns sàdics que gaudeixen amb el patiment i la sang de l’animal, ni els toreros uns assassins d’animals, és indubtable que aquest patiment, aquesta sang, són requisit indispensable per a la celebració de la corrida, i no hi ha res que els pugui justificar.

I davant això no pot servir com a coartada, ni la bellesa de la faena amb el capote i la muleta, ni la valentia del torero, ni l’existència d’unes tradicions arrelades. No podem oblidar les nostres arrels, i sóc partidari de conservar les tradicions, però sempre que aquestes no suposin atacar valors que considero superiors. No podem fer patir un animal emparant-nos en que durant segles s’ha fet així. D’una o altra forma, moltes de les situacions injustes que al llarg del temps hem anat superant també podien qualificar-se com a tradicionals, i no per això, afortunadament, s’han mantingut. En això consisteix, també, el progrés.

Tampoc pot servir d’excusa que molts dels atacs contra les corrides tinguin un rerefons polític evident, i vinguin motivats perquè algú les considera com una festa espanyola que, per tant, cal eliminar (amb una gran mostra d’ignorància, ja que ens agradi o no les corrides han tingut un gran seguiment a Catalunya no només durant el franquisme, sinó abans, i àdhuc a l’anomenada Catalunya Nord, fora per tant d’Espanya). En aquest cas, com en d’altres, l’enemic dels meus enemics no és necessàriament el meu amic, i el que està malament, no deixa d’estar-ho pel fet que sigui atacat per motius interessats.

En conseqüència, més enllà de càlculs polítics, de si això dona o treu vots, que crec que no és la qüestió (encara que tot té conseqüències, òbviament), espero que la iniciativa prosperi i que aviat les corrides de toros a Catalunya no siguin més que un record del passat.

Han escrit també recentment sobre aquest tema el company Enric Llorens, i des de fora de Catalunya (i de la Península), Geógrafo Subjetivo, amb una visió que posa en dubte l’espanyolitat de les corrides.