Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Arxiu de diciembre, 2009
Desitjos per 2010
31 dic
Acaba l’any i és el moment en que, tradicionalment, hom efectua el balanç del que ha estat aquest any que ara escurem i formula els desitjos per al que tenim a punt d’arribar.
Jo no efectuaré un balanç. Si en voleu un, aquí us enllaço el de Marcelino Madrigal personal (molt personal, diu ell), directe i divertit, com normalment són les coses que escriu.
Però, en una mostra de poca o nul·la originalitat, no em puc estar d’efectuar alguns desitjos per a 2010.
En el terreny personal, firmaria el “que me quede com estoy”, ja que no estic malament. Cantava Serrat “Bienaventurados los que están en el fondo del pozo, porque de aquí en adelante solo cabe ir mejorando”, el que interpretat a contrario sensu vol dir que si no ets al fons del pou sempre pots anar a pitjor i, afegeixo, quan millor estàs més fàcil és que empitjoris. Aixi que, el que deia, si continuem igual ja signo.
En un terreny més general la cosa ja és complica. Hi ha molt, molt, molt, per millorar, i suposo que molts dels meus desitjos coincidirien amb els de la major part de la gent. I encara que distingiré entre el món, Espanya i Catalunya, algunes de les coses són aplicables a més d’un nivell:
Com a objectius d’abast mundial, la pau, la reducció de les desigualtats, l’erradicació de la fam i la lluita decidida i activa contra el canvi climàtic crec que són objectius que tothom pot compartir (llevat, potser, d’aquells que neguen l’evidència del canvi climàtic).
Per a Espanya, voldria que acabés la intolerància en totes les seves manifestacions:
- Primer, i sobre tot, la intolerància dels que per la força de les armes i el terror volen imposar la seva voluntat als demés.
- Després, també la intolerància dels que, en aquest cas sense utilitzar les armes (si més no ara, ja ho van fer en el passat) volen imposar-nos a tots les seves creences, les seves supersticions i la seva manera de viure la vida, no permetent-nos viure la nostra com més ens plagui. I això serveix per tots els fonamentalistes, els que portem patint secles i els que ens acaben d’arribar, o de retornar, segons com es miri.
- I per últim, però no menys important, la intolerància dels que es creuen amb el dret de decidir si una altra persona ha d’estimar-los o de compartir la seva vida amb ells, encara que no vulgui, i no dubten a recòrrer a la violència per tal d’aconseguir-ho.
No oblido tampoc els problemes econòmics de moltes persones sense feina o amb ella però amb problemes per la simple subsistència. Així que la sortida de la crisi no estaria malament.
Per Catalunya, estaria bé que els que volen separar les persones posant l’accent en el que ens diferència i no en el que ens uneix, i fan servir aquestes diferències, enriquidores al meu parer, d’una forma barroera per malmetre la convivència, tant des de dins com, encara més, des de fora de Catalunya, ens deixessin en pau d’una vegada. I una sentència del TC sobre l’Estatut respectuosa amb el text aprovat pels poders legislatius català i espanyol i refrendat per la ciutadania de Catalunya, ajudaria. Per últim, i encara que se’m pugui titllar de partidista (no he amagat mai la meva filiació), voldria que el PSC fos peça fonamental del govern que sorgeixi de les eleccions que tindran lloc a la tardor. Crec que Catalunya es mereix continuar per la senda encetada pel tripartit, els fruits de la qual sovint no són percebuts per la ciutadania en tota la seva importància per culpa del soroll de fons que sempre ens acompanya, i el PSC és peça clau per a aconseguir-ho.
Em deixo coses, ho sé, però tampoc vull fer un missal, espero tenir en el futur ocasió d’escriure de totes aquestes coses que em ronden pel cap.
Feliç Any 2010, us desitjo salut i amor, i uns quants calerets mai sobren.
Muertos de segunda categoría
29 dic
Según un reciente informe de la OMS, el tabaco mata cada año a más de cinco millones de personas, cifra superior a la que resulta de sumar las que causan el sida, la malaria y la tuberculosis. Para 2030 dicha cifra puede ser de ocho millones de personas al año, y llegar hasta Mil millones en total en el siglo XXI. Asimismo se destaca el notable incremento de las defunciones entre los fumadores pasivos, que se cifran en seiscientas mil al año.
Curiosamente, por estos muertos nadie se pone lazos, ni rojos, ni azules, ni verdes; nadie enciende velas; nadie convoca concentraciones silenciosas. Son muertos de segunda categoría.
Y cuando el gobierno, en estricto cumplimiento de su obligación de velar por la salud pública, adopta una medida que corrigiendo el gran error cometido por la legislación ahora vigente comporta la prohibición total del tabaco en los lugares públicos que no sean al aire libre, la respuesta de algunos es el victimismo y la apelación a la libertad individual, acompañado de la pregunta, dicha con la boca pequeña ¿si el tabaco es tan malo por qué no lo prohiben? (me gustaría ver qué dirían si así se hiciera)
Como si su derecho a fumar o no fumar (que no discuto, aunque en ocasiones me cueste entender) fuera de mayor rango que el derecho a la salud de los que no tienen ese hábito y pudiera imponerse sobre él. No se trata, no, de un ataque a los fumadores activos, sinó de una defensa de los que no lo son. Y es que, como se indica en el Informe de la OMS sobre la epidemia mundial de tabaquismo (2008), que incluye el plan de medidas conocido como MPOWER :
La prohibición absoluta de fumar en todos los ambientes interiores es la única intervención que permite proteger eficazmente a las personas de los daños acarreados por el humo de segunda mano.
La eficacia de las leyes sobre entornos libres de humo queda muy debilitada o totalmente eliminada si se permite fumar en áreas designadas.
El objetivo principal de establecer lugares de trabajo sin humo es proteger la salud de los trabajadores. Los propietarios de los negocios están obligados a proporcionar un entorno laboral seguro a sus empleados. Por consiguiente, deben asumir la mayor parte de la responsabilidad de velar por que sus respectivos establecimientos se mantengan libres de humo.
Dicho informe, cuya lectura recomiendo, indica además que las medidas que establecen espacios libres de humo no tienen efectos económicos adversos, y que las leyes que establecen la prohibición de fumar en lugares públicos gozan de gran aceptación en los países dónde se han promulgado, pese a los malos augurios que se formulaban desde ciertos sectores en países de gran tradición fumadora en esos lugares públicos, como por ejemplo Irlanda. ¿Vamos a ser menos?
Más información: Nofumadores.org
Predicar con el ejemplo
28 dic
Leo en un portal católico que:
El glorioso significado de la Navidad es el amor y la paz que Dios practicó para que el hombre viva feliz durante su existencia.
Sí, amor y paz, eso es lo que siempre dicen, pero ¿es lo que practican? Quiero pensar que muchas personas de buena voluntad que son creyentes (que las hay) sí, pero me temo que no puedo decir lo mismo de su cúpula.
Ayer, 27 de diciembre, en plenas fiestas navideñas, la Iglesia Católica convoca una eucaristía para un millón de personas (aunque en el espacio dónde debía celebrarse solo cabían 160 mil, pero bueno, es lo que tiene creer en los milagros, y total luego han sido muchos menos), bajo el lema El futuro de Europa pasa por la familia, con la colaboración desinteresada del Ayuntamiento de Madrid.
Como en anteriores ocasiones en las que esta gente se exhibe en público, el acto, lejos de practicar la paz y el amor que nos venden, ha sido una nueva muestra de la intolerancia que practican hacia todo lo que se aparta de lo que ellos piensan (o dicen pensar), como prueban las manifestaciones de los intervinientes, tan sectarias como apartadas de la realidad.
Críticas a los modelos de familia que se apartan del que ellos propugnan (la típica familia de papá, mamá, niños cuantos más mejor, y no sé si también querida y servicio doméstico), críticas por tanto a la ley que permite el matrimonio entre personas del mismo sexo (que para ellos no tienen derecho a formalizar su amor, que a buen seguro consideran de segunda categoría), críticas a la ley del divorcio por facilitarlo (porque supongo que lo correcto es que aunque te hayas equivocado al elegir cónyuge te aguantes, incluso si eso supone pasarte la vida recibiendo hostias de las que no se ingieren sino que se encajan), críticas a la ley del aborto … en fin, más de lo de siempre, con algún añadido apocalíptico del tipo sin la familia cristiana Europa “se quedaría prácticamente sin hijos, o lo que es lo mismo, sin el futuro de la vida”, al mismo tiempo que están en contra de permitir la adopción por las personas que no encajan dentro de su definición de familia, y como si los no creyentes no tuvieran hijos, por no hablar de los que profesan otras religiones, como los musulmanes, aunque supongo que ellos no deben considerar esos hijos como el futuro de Europa.
Todo muy edificante, y rebosante de amor al prójimo. Y no sé qué es más paradojico, si que se erijan en defensores de la familia los que únicamente admiten un tipo de ellas, o que quienes los lideran sean personas que, en virtud de sus normas, únicamente pueden ser del género masculino y tienen prohibido formar una.
Los derechos fundamentales
26 dic
Hace algunas semanas, dediqué tres entradas al denominado “Manifiesto en defensa de los derechos fundamentales en internet”, en las que manifesté mi desacuerdo con el mismo, tanto en la forma, como en parte del fondo, como en la oportunidad, entradas polémicas que provocaron gran cantidad de visitas y también muchas críticas (junto a algunos elogios, que de todo hubo). No voy a volver sobre el tema ahora (tiempo habrá, creo, en el futuro) pero hace un par de días saltó a la primera plana de la actualidad una noticia íntimamente relacionada, por cuanto afecta de modo directo un derecho verdaderament fundamental, como es el de la libertad de información, y concretamente al ejercicio de la misma en internet.
Me refiero, obviamente, a la condena a dos periodistas de la Cadena Ser por revelar afiliaciones irregulares al PP de Madrid, impuesta por el Juez de lo Penal número 16 de Madrid por un delito de revelación de secretos, contemplado en el art. 197 del Código Penal. Es una sola sentencia y no quisiera tampoco darle más importancia que la que tiene, ya que con anterioridad otro tribunal, el Juzgado de 1ª Instancia e Instrucción número 2 de Móstoles, en sentencia posteriormente confirmada por la Sección 10ª de la Audiencia Provincial de Madrid, absolvió a los responsables de difundir la misma información en la revista de la Asociación Cultural Círculo de Opinión de Villaviciosa de Odón. Además de que muchas normas jurídicas se prestan a diversas interpretaciones, a nadie se le escapa que los jueces son personas y, como tales, pueden equivocarse tanto en la apreciación de los hechos como en la interpretación de la ley. Bueno, salvo Ferrín Calamita que al parecer aunque lo condenen por prevaricar le importa poco porque sigue pensando que sus creencias personales están por encima de la ley, con lo que supongo piensa que no se ha equivocado.
Estamos, como a menudo sucede, ante un supuesto de colisión de derechos, que la Audiencia Provincial resuelve en favor del derecho a la información por entender que cuando la información versa sobre hechos de interés general el mismo debe imponerse sobre el derecho a la dignidad, a la intimidad personal o al honor. Desde el momento en que condena, está claro que el juez no lo entiende así en este caso, aunque en honor a la verdad hay que decir que la sentencia -y esto se omite en la mayoría de informaciones- recoge la eximente incompleta de obrar en el ejercicio de un derecho, tal y como solicitó el Ministerio Fiscal en su calificación, si bien únicamente rebaja la pena en un grado, y no en dos como el Ministerio público defendía, por entender que se difundieron datos innecesarios para la publicación de la noticia.
La discusión jurídica relativa a la colisión de los derechos indicados es un tema complejo, largamente tratado, en el que no es mi propósito entrar ahora. Lo que llama la atención de la sentencia, y así se ha destacado, es la consideración que la misma hace de internet. Dice textualmente la sentencia (página 18) que la publicación de la lista de afiliados irregularmente al PP, o la cesión de dicha lista para su publicación constituía:
… una cesión universal por cuanto tiene acceso a la citada información todo el que la quiera ver; esto es, es libre. La protección constitucional al derecho a la información se refiere a los medios de comunicación social (televisión, radio o prensa escrita) pero, debe matizarse, internet no es un medio de comunicación social en sentido estricto, sino universal.
De lo que debemos deducir (la sentencia no lo explicita) que no gozaría de la protección que otorga el derecho fundamental a la información recogido en el artículo 20 de la Constitución (sí, el mismo que invoca el citado Manifiesto) que, recordemos, reconoce el derecho a
comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión
A mí la verdad es que esta distinción entre medio de comunicación social y medio de comunicación universal se me escapa, y por otro lado tampoco la constitución distingue entre uno y otro a la hora de otorgar su protección, por lo que Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus, bonito latinajo que en roman paladino significa que donde la ley no distingue, nosotros no debemos distinguir. Por otro lado, la referencia al libre acceso parece dar a entender que, si la información se publicara en un página de pago, la opinión del juez sería otra, pero tampoco entiendo el matiz, ya que de momento también el acceso a la televisión (salvo excepciones) y a la radio son libres y gratuitos, y pese a ello Su Señoría los considera medios de comunicación social, pero no universal.
En todo caso, me parece especialmente grave que a las puertas del año 2010 alguien pueda considerar la libertad de información en internet (de información de verdad, no de bajarse películas o música) como algo diferente, y menos digno de protección constitucional, que la libertad de información a través de la televisión, la radio o la prensa escrita, cuando según un estudio de KPMG de 2007 internet es la primera fuente de información de los españoles, con un 70% de menores de 25 años que se informan a través de la red. Ni tiene ni lógica ni justificación alguna.
Como era de esperar la citada sentencia ha provocado muchas reacciones, en la prensa y en la red, y la inmensa mayoría en contra de la misma, aunque han hecho mucho menos ruido que el citado Manifiesto (y tampoco ha faltado quien se ha pronunciado a favor, como el ínclito Juan José Güemes, que, para quien no lo sepa, es el creador de ese monumento al mal gusto, pretendidamente gracioso, denominado diccionario progresí).
Yo, desde aquí, modestamente me uno a esas voces críticas, porque, realmente, la libertad de información en internet está en juego.
Comerç sostenible
23 dic
El govern de la Generalitat va aprovar ahir el Decret llei d’ordenació dels equipaments comercials, que farà obligatori que la implantació de noves superfícies comercials es faci sempre dins la trama urbana consolidada dels municipis. Es podran implantar noves superfícies de fins a 800 m2 en localitats de més de 5.000 habitants, i de més de 2.500 m2 en localitats de més de 50.000 habitants o capitals de comarca.
A més, atorga competències als municipis per a aprovar aquesta implantació per als establiments comercials de fins a 1.300 m2.
La gran superficie comercial situada fora d’una trama urbana pot tenir els seus avantatges (sól barat, facilitat d’accés per als subministradors, absència de veïns a qui causar molèsties), però és poc sostenible. Ara que està tan d’actualitat la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, no es pot menystenir la contribució que a aquestes emissions fan els vehicles particulars que es desplacen, de vegades recorrent distàncies elevades, per a efectuar la compra.
He sentit ja alguna reticència envers l’atribució de competència als ajuntaments en aquesta matèria, i no negaré que, com reflecteixen els molts escàndols urbanístics que ja fa temps han sortit a la llum, és possible que un ajuntament, sobre tot un petit ajuntament, sigui més fàcil de presionar. Però cal recordar que l’autonomia municipal és un principi constitucional, i que en virtut dels principis de proximitat i subsdiarietat, tot el que es pot fer des d’un nivell més proper al ciutadà no ha de fer-se des d’un nivell superior. A més la limitació de la superfície màxima que un ajuntament pot aprovar, suposa una cautela afegida.
Em temo també que la nova regulació serà vista com una amenaça pel comerç tradicional, però crec que cal superar les pors, i que el comerç tradicional subsistirà només si sap adaptar-se als temps, no per la via del proteccionisme, que a més es indefensable si es fa a costa de perjudicar els consumidors. El comerç tradicional és, al meu parer, peça fonamental per a la cohesió de les nostres ciutats i, més enllà de considerar-lo un model de negoci obsolet i per tant a extingir com segurament farien els que es creuen amb dret de dir quins models de negoci poden subsistir i quins no és, pel motiu esmentat, quelcom que cal potenciar des dels poders públics.
Per aquest camí va la signatura d’un conveni entre la Generalitat i l’estat per a la millora de la productivitat i competitivitat del comerç urbà per import d’1,3 milions d’euros, acordada també pel govern en la mateixa sessió. Un petit comerç productiu i competitiu beneficia tothom.
Enllaç a: Documentació dels acords
Elogio del gris
22 dic
El gris es un color con muy mala prensa, y no se lo merece. Sí, es cierto que un día en el que el cielo cambia su habitual color azul por el gris, como el de ayer y posiblemente el de hoy, te mete una carga adicional de tristeza en el cuerpo que hace más difícil enfrentarse a la vida, pero creo que eso no es razón suficiente para cargarlo con tantas y tantas connotaciones negativas.
Utilizamos gris como sinónimo de triste, anodino o mediocre, y como opuesto a brillante. Los hombres de gris son los malos que le quitan el tiempo a la gente en Momo, la conocida novela de Michael Ende, y El hombre del traje gris es el título de uno de los más tristes discos de Sabina.
Pero a menudo se olvidan otras acepciones positivas del gris. Gris también es sinónimo de discreto, y aunque en esta sociedad nuestra en la que priman la exageración y la apariencia la discreción no vende demasiado, para mí es una virtud importante, a menudo requisito imprescindible para la consecución de los objetivos realmente difíciles. Por no decir que entre el blanco nuclear y el negro azabache, entre los dos extremos de cualquier discusión, está el gris, o los grises, para ser más exacto. Harto de ver como se pretende tener la verdad absoluta, como los fanáticos del Mac desprecian el PC (y viceversa), los talibanes de Linux anatemizan Windows (y viceversa) o los guardianes de las esencias del Explorer ningunean Firefox (y viceversa), y esto solo por poner tres ejemplos informáticos, que podríamos encontrar en cualquier faceta de la vida, quiero hoy reivindicar el gris, el gris como símbolo de que en la vida casi todo es relativo, de que el bien y el mal en estado puro son difíciles de encontrar, de que incluso de lo negativo podemos sacar algo positivo y de que hasta en la posición más opuesta a la nuestra podemos reconocer parte de razón. Y es que, nos guste o no, y en el buen sentido de la palabra, la vida es GRIS.
Qui marca les prioritats?
17 dic
Ja fa dies que penso que, en un moment de crisi, quan moltes persones han perdut la seva feina, quan alguns han perdut o estan a punt de perdre el seu habitatge perquè no el poden pagar, quan molts altres amb prou feines arriben a fi de mes, quan les persones en risc d’exclusió social augmenten, quan, en resum, les xifres són colpidores, com per exemple es pot veure a la web de Creu Roja i quan aquesta ONG i d’altres, como ara Caritas, augmenten la seva feina per arribar allà on les administracions públiques no arriben, no deixa de ser estrany que la notícia que dia rere dia ocupa els mitjans sigui la modificació o no de l’Impost de Successions.
És per mi paradoxal que, quan tanta i tanta gent està justificadament preocupada pel seu futur immediat, i quan el problema és trobar recursos públics per a ajudar-la, sembli que el gran problema del país és que els que tinguin la sort d’heretar paguin molts o pocs impostos, i l’objectiu número ú la rebaixa de la suma a pagar, és a dir, la disminució dels recursos públics. Ja voldrien, ja, pagar Impost de Successions tots aquells a qui la crisi afecta directament!
M’acuso a mi mateix d’haver contribuit a aquest fet, ja que he escrit més de l’Impost de Successions que de la crisi i les seves conseqüències, però en el meu descàrrec he de dir que el que feia era contestar les campanyes que des de fa un temps algú està finançant amb la connivència de molts mitjats de comunicació, que al cap i a la fi són els que ens marquen quin tema toca o no toca, que diria el MH Jordi Pujol.
Un exemple: amb total seguretat avui s’aprovarà al Parlament de Catalunya la Llei de Pressupostos que inclourà una despesa superior a 5.000 milons d’euros per tal de finançar el paquet de les aproximadament trenta mesures pactades pel Govern amb Patronal i Sindicats per tal de reactivar l’economia i l’ocupació.
Una bona notícia, i una notícia important, importantíssima, de la que les mitjans en parlen (només faltaria), sí, però … creieu que ha ocupat cap portada? Jo no n’he vist cap, les que he vist parlen de les coses que, pel que sembla, són les realment importants: una és el Barça (cosa que no em sembla malament, no cal confondre els conceptes, en una portada poden anar diverses notícies), i l’altra, en la que coincideixen si no tots, la majoria d’ells, l’endevineu?
Ho heu encertat, efectivament el tema econòmic estrella del dia és l’Impost de Succesions. A qui l’importen els 5.000 milions del pla anticrisi?
Després es diu, i de vegades amb raó, que els partits polítics no s’ocupen dels problemes que de veritat preocupen la gent, però potser més que això ens hauria de preocupar qui marca l’agenda als partits polítics, i per quins interessos. En aquesta vida res no és casual.
Tradicions anacròniques
15 dic
Aquesta setmana tindrà lloc al Parlament de Catalunya el debat i votació de la ILP per la supressió de les corrides de toros (faig servir l’expressió tal com apareix a la web de la plataforma que la promou, si bé em prendré la llicència d’escurçar-la i dir només corrides). Potser en un moment de crisi com l’actual, i amb tants temes que requereixen la nostra atenció, això no sigui la principal preocupació de moltes persones, però no per això és un tema menor. Al carrer hi ha opinions per tots els gustos, i al Parlament també, amb partits que promouen el sí, d’altres que promouen el no, i d’altres que no es posicionen i ho deixen en mans dels seus diputats i diputades. I jo vull dir-hi la meva.
Per posar-nos en situació he de dir que jo, quan era nen, anava sovint a veure corridas. Vist des d’ara, quaranta anys després, pot semblar una mica bèstia, però el meu record no és aquest. Jo no apreciava, no sé si perquè no era capaç o perquè no volia, l’indubtable patiment de l’animal, i em quedava amb la part més espectacular del tema: els colors vius dels vestits dels toreros, els cavalls dels picadores, les mules que arrossegaven l’animal mort … i curiosament un dels records més vius que tinc és el dels coixinets (almohadillas) gruixuts de color vermell amb la inscripció “No me tire el ruedo, multa de 500 pts.” (o quelcom semblant). No tinc un mal record, he de confessar-ho.
Però no crec que això m’hagi causat cap trauma, ni que m’hagi fet un sàdic, ni crec tampoc que el meu pare fos un sàdic per portar-me. Eren altres temps. Però ara les coses són diferents, o potser sóc jo que les veig diferents i, per mi, las corrides són un anacronisme amb el que cal acabar ja que, tot i que no crec que els aficionats a la tauromàquia siguin uns sàdics que gaudeixen amb el patiment i la sang de l’animal, ni els toreros uns assassins d’animals, és indubtable que aquest patiment, aquesta sang, són requisit indispensable per a la celebració de la corrida, i no hi ha res que els pugui justificar.
I davant això no pot servir com a coartada, ni la bellesa de la faena amb el capote i la muleta, ni la valentia del torero, ni l’existència d’unes tradicions arrelades. No podem oblidar les nostres arrels, i sóc partidari de conservar les tradicions, però sempre que aquestes no suposin atacar valors que considero superiors. No podem fer patir un animal emparant-nos en que durant segles s’ha fet així. D’una o altra forma, moltes de les situacions injustes que al llarg del temps hem anat superant també podien qualificar-se com a tradicionals, i no per això, afortunadament, s’han mantingut. En això consisteix, també, el progrés.
Tampoc pot servir d’excusa que molts dels atacs contra les corrides tinguin un rerefons polític evident, i vinguin motivats perquè algú les considera com una festa espanyola que, per tant, cal eliminar (amb una gran mostra d’ignorància, ja que ens agradi o no les corrides han tingut un gran seguiment a Catalunya no només durant el franquisme, sinó abans, i àdhuc a l’anomenada Catalunya Nord, fora per tant d’Espanya). En aquest cas, com en d’altres, l’enemic dels meus enemics no és necessàriament el meu amic, i el que està malament, no deixa d’estar-ho pel fet que sigui atacat per motius interessats.
En conseqüència, més enllà de càlculs polítics, de si això dona o treu vots, que crec que no és la qüestió (encara que tot té conseqüències, òbviament), espero que la iniciativa prosperi i que aviat les corrides de toros a Catalunya no siguin més que un record del passat.
Han escrit també recentment sobre aquest tema el company Enric Llorens, i des de fora de Catalunya (i de la Península), Geógrafo Subjetivo, amb una visió que posa en dubte l’espanyolitat de les corrides.
Consultes i mentides
11 dic
Ara fa un parell de mesos, amb motiu del celebrat a Arenys de Munt, vaig referir-me al tema del que aleshores van anomenar referèndum per la independència, i que ara de forma més assenyada en diuen consultes, des d’una perspectiva que en podríem dir lúdica. No repetiré el que ja vaig escriure, però si que, quan manquen un parell de dies per tal que a 161 municipis de Catalunya tinguin lloc consultes del mateix tipus, voldria deixar per escrit algunes reflexions:
- No nego a ningú el dret de desenvolupar les activitats que cregui més convenients per a aconseguir, sempre de forma pacífica i amb respecte a la legalitat, els seus objectius. En conseqüència, si les persones que volen una Catalunya independent creuen que promoure aquestes consultes els ajuda a avançar en el seu camí, no hi tinc res a dir.
- Pel mateix motiu, defenso el dret de la ciutadania a participar-hi, igual que el dret a no participar-hi. Els que promuen aquestes activitats no poden exigir de ningú la seva participació en una activitat privada i partidària.
- El resultat d’aquestes consultes (que d’altra banda ja ens podem suposar) no representarà de cap manera la voluntat del poble de Catalunya. Dit d’una altra forma, no són un referèndum. En aquestes consultes es fa campanya per la participació i pel sí, i ningú, llevat d’algun grupúscul descontrolat (que el que fa és sumar vots precísament al contrari), fa campanya pel no ni per la no participació. I si a algú li passa pel cap de dir que no ho fan perquè no volen, la resposta és clara, i està al punt 2: ningú pot ser obligat a participar de cap forma en aquesta activitat privada.
Dit això, dos apunts més:
Coincideixo plenament amb en el que ha dit en Joan Ferran, ja ho he dit moltes vegades: TV3 i en general els mitjans de la Corporació sobredimensionen aquestes consultes, donant-les una publicitat gratuïta que molts voldrien, més enllà del simple interés informatiu. Llàstima no es tracti amb el mateix interés l’activitat del President de la Generalitat, per exemple. I el penúltim exemple el tenim aquest matí amb el programa “Els Matins de TV3″ on s’ha tractat abastament el tema, amb enquesta inclosa (resultat, 91% sí, 9% no, el que no sabem és quanta gent ha votat, i pel que sembla a molts no els importa).
Ja començo a estar fart d’en López Tena, que ha perdut el nord completament fa temps, com he denunciat en d’altres ocasions. L’última d’aquest pressumpte jurista la podeu llegir en una entrevista a El Singular Digital. Diu:
El PSC ha deixat de banda la seva tradició democràtica de lluita contra el franquisme i ara està fent servir mètodes d’intimidació perquè la gent no vagi a votar.
Està fent una campanya de por a la gent gran, a la nova immigració… Volen posar pals a les rodes amb actuacions que, a vegades, freguen la més absoluta de les il•legalitats. Els socialistes han oblidat la seva tradició i origen democràtic per actuar com en el seu moment ho feien els partidaris de la dictadura.
Doncs bé, senyor meu, vostè hauria de saber millor que ningú que la intimidació és un delicte, així que si té cap prova que el PSC ha intimidat algú per tal que no voti, vagi al Jutjat de Guàrdia, si no, calli.
I encara que no sigui delicte, tampoc és veritat que el PSC estigui fent una campanya de por ni amb gent gran ni amb nova immigració, i qui afirmi el contrari ho haurà de demostrar. Altre cosa és que ell pensi que aquests sectors seran menys receptius a la seva proposta, però això no és culpa nostra, potser és que veuen menys TV3.
Fiscalitat justa
9 dic
El passat divendres dia 4 va tenir lloc la presentació de la “Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària”, entitat de la que formen part sindicats i d’altres organitzacions, i que expresen la seva preocupació perquè el sistema fiscal sigui, diuen, “cada cop més regresiu, injust i insuficient”. Trobareu al blog d’En Jordi Miralles (diputat d’ICV-EUiA) la declaració sencera.
Sense que comparteixi íntegrament aquesta afirmació, valoro positivament la creació d’aquesta plataforma d’entitats preocupades per la deriva del nostre sistema fiscal, que surt a la llum ara, quan a Catalunya ens estem plantjant una reforma de l’Impost de Successions que divideix al govern. He escrit ja sobre l’Impost de Successions, i segurament ho faré un cop s’aprovi la reforma, un cop vegi com queda. Sempre he dit que la reforma era necessària per evitar casos injustos, ara és qüestió de veure el seu abast.
El cas és que ja fa molts, molts anys, que totes les reformes fiscals dels grans Impostos (IRPF, Patrimoni, Societats, IVA, Transmissions i Successions) van en el sentit de reduïr la tributació, amb alguna excepció com la criticada puja de l’IVA prevista per al proper exercici.
Sovint recordo que una de les primeres mesures que va adoptar el primer govern d’Aznar (amb la incondicional col·laboració de CiU), va ser reduïr la tributació a l’IRPF dels increments de patrimoni generats en més de dos anys, que van passar de tributar al tipus mitjà corresponent a la resta de rendes a tributar a un tipus fix (el que a la pràctica suposava una gran reducció de la tributació per a les persones amb més recursos, que eren els que tenien un tipus mitjà més alt. Tan urgent semblava aquesta reforma per als seus autors que van recòrrer al Reial Decret Llei per a aprovar-la (RDL 7/1996).
Després d’això, tots els governs, de tots els colors, tant estatals com autonòmics, han anat pel camí de les rebaixes (sense perjuidici que puguin existir excepcions en qüestions concretes). Han baixat els tipus de l’IRPF (i millorat el tractament de les rendes del capital), de l’Impost de Societats, s’ha suprimit l’Impost sobre el Patrimoni, s’ha pràcticament suprimit l’Impost de Successions en algunes comunitats … I és cert que s’ha millorat en la lluita contra el frau fiscal (tot i que encara resten bosses importants), i que en moments de bonança la recaptació ha augmentat, però em temo que amb això no n’hi ha prou, sobre tot en época de crisi.
Crec que no cal ser fonamentalista ni el tema fiscal ni en cap altre, però per portar endavant les polítiques que jo crec que s’han de portar fan falta recursos, i la principal font d’aquests recursos són els tributs. Ja sé que a ningú li agrada pagar, que tothom, sense excepció, creu que paga massa, i que també tothom creu que rep menys del que hauria de rebre pel que paga (amb la concepció errònia que s’ha de rebre el mateix que es paga, ja que per això no caldrien impostos). I també hi ha molta gent que quan els dius que cal pagar impostos per tenir serveis, tot ho arreglen rebaixant el sou dels polítics, o directament eliminant-los. Segurament aquesta gent no sap, per exemple, quant val construïr un quilòmetre d’autovia (450 milions de pessetes l’any 2000, ara segur que molt més) o que l’intercanviador de Provença-Diagonal ha costat uns 60 milions d’euros. I són només dos exemples, les lleis de pressupostos en van plenes.
Per això, i davant la pressió alguns fan per la rebaixa o inclús la supressió d’alguns impostos, sense escatimar recursos i amb estratègies i campanyes publicitàries minuciosament dissenyades, malgrat ens intentin fer creure que és el poble que es rebel·la de forma espontània, crec que és bo que existeixin veus que es manifestin en sentit contrari, i per aquest motiu celebro la creació de la plataforma, ja que malgrat no estaré al cent per cent d’acord amb ells, també crec en la necessitat d’una fiscalitat justa, ambiental i solidària, perquè que alguns pensin el contrari, la societat del tot-de-franc no és viable.
