Antoni Vives ha de ser cessat

Finalment, Convergència ha acceptat tornar els diners que va rebre, via Fundació Trias Fargas, del Sr. Millet a càrrec la Fundació Palau de la Música. És una bona notícia, tot i que arribi tard i malament, tenint present que no fa gaires dies vàrem sentir el contrari de boca de l’inefable Felip Puig.

Tot i que ara la seva justificació és que han descobert que els convenis amb la Fundació Trias Fargas no eren legals, perquè en Millet no tenia poders per a fer-los (ves per on, no en van dubtar en el seu dia?), el cert és que la seva posició de negar l’evidència no s’aguantava. La seva acció no només va ser moralment reprovable, també va ser il·legal.

Bé, esperem que ho facin, i que quedi clar que no és un gest de generositat, com sembla que ho volen vendre, ans la reparació d’un perjudici causat en el patrimoni d’una Fundació sostinguda amb fons públics i privats, en benefici d’una altra amb unes finalitats totalment diferents, amb la connivència d’un delinqüent confés que no tenia poder per a fer-ho. I, si us plau, no intentin tornar a prendre’ns el pèl dient que no ho sabien. Quan Convergència (o la Fundació Trias Fargas) signa un conveni o un contracte no comprova els poders del representant de l’altra part? Comprarien un local a una societat sense comprovar si la persona que signa en el seu nom pot fer-ho? No, oi? Doncs això.

I ara què? Crec que encara falta quelcom. Perquè, per si no fos prou greu que la Fundació Trias Fargas signés un conveni amb la Fundació Palau de la Música, sense plantejar-se si aquella Fundació podia atorgar un conveni d’aquest tipus, ni si la persona que la representava tenia poders per signar-ho, cal afegir que Antoni Vives, la persona que va signar aquell acord il·legal i immoral, era el director de la campanya de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona, i actualment és regidor del grup de CiU a l’Ajuntament. El diner és fungible, no es pot assegurar que un ingrés concret va a pagar una despesa determinada (llevat de les subvencions finalistes), però sí que podem dir que administracions públiques, empreses i particulars van aportar fons a la Fundació Palau de la Música, que la Fundació Palau de la Música va donar diners a la Fundació Trias Fargas, representada per Antoni Vives, i que la Fundació Trias Fargas va col·laborar en la campanya de Xavier Trias, dirigida per Antoni Vives. A partir de aquí, que cadascú tregui les seves conclusions. Jo fa dies que ho vaig fer, perquè de fa temps no crec en les casualitats.

En aquestes condicions, qualsevol cosa que no sigui la dimissió immediata d’Antoni Vives, o en el seu defecte un cessament fulminant, serà una presa de pèl a la ciutadania, i farà que Xavier Trias perdi la poca credibilitat que, a hores d’ara, li pugui quedar.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Barcelona encara el futur amb ambició i realisme

Sens dubte la notícia de la setmana a nivell municipal barceloní, és l’aprovació inicial del pressupost municipal per l’any 2010.

La nota de premsa que el presenta porta com títol Solvència, realisme i ambició per fer front a la crisi, i crec que aquesta frase reflecteix a la perfecció el seu contingut.

El pressupost registra una mínima disminució, del 0,4%, quelcom que seria totalment comprensible en un context de crisi com el que travessem, però que si l’afegim els 140 milions d’euros del Fons Estatal per l’Ocupació i la Sostenibilitat Local, encara augmentarà entre més d’un 5% respecte de l’any anterior (3,2% en el cas del pressupost consolidat). Aquesta és una dada més important encara si tenim present que, a la lògica reducció d’ingressos tributaris provocada per la crisi econòmica, cal afegir que es congelen els impostos i les taxes, una mesura clara de suport a les famílies i a les empreses.

Certament la inversió disminueix en relació amb l’any 2009, en que va ser la més elevada de la història, però tot i així els 801 milions d’euros d’inversió consolidada representen un 22,2% del pressupost, i fan que Barcelona sigui la ciutat que realitza un major esforç inversor de tot l’Estat.

Altres punts a destacar són el creixement de capítols com l’atenció a les persones, que la necessiten molt més en època de crisi, o la promoció econòmica, que ha de permetre lluitar més i millor contra la crisi (amb augments del 13,1% i de l’11,6%, respectivament).

La despesa corrent creix un 3,2%, i Medi Ambient, Serveis Urbans, Manteniment, Serveis a les Persones i Seguretat i Mobilitat sumen casi un 70% d’aquesta despesa corrent (i concretament Serveis a les Persones un 24,6%).

Ja sé que els nombres són farragosos, tot i que a mi m’agraden molt, però també és veritat que permeten distingir el que són simplement paraules cara a la galeria del que són els fets (faig aquí meu l’eslogan de “Fets, no paraules”). De tota manera, aquestes xifres es convertiran en realitats concretes:

  • desplegament del nou model de Serveis Socials Bàsics amb més professionals i amb la creació de nous Centres de Serveis Socials
  • enfortiment dels dispositius d’atenció a la dependència
  • creació de nous equipaments i serveis per a les persones sense
    sostre i d’alta vulnerabilitat i reforçamentdel servei municipal d’acollida (SAIER)
  • augment del número d’habitatges d’inclusió i els habitatges socials per les famílies vulnerables
  • increment dels ajuts socials al pagament del lloguer
  • 9 noves escoles bressol, amb 729 noves places (52 en el període 2007-2011)
  • desplegament del Pacte Local per l’Ocupació de Qualitat
  • desenvolupament de les obres dels mercats de Sant Antoni, Ninot, Sants, Encants, Guineueta i Provençals
  • ple desplegament de la nova etapa de neteja de l’espai públic i gestió de residus (la nova contracte 2009-2017 té un pressupost de 2000 milions d’euros)
  • renovació integral de 90 carrers i es millores parcials (enllumenat, pavimentació, accessibilitat) en 753,
  • finalització de les obres dels dipòsits de retenció d’aigües pluvials d’Urgell i Carmel-Horta
  • inici de les obres de la Central de Generació d’Energia de la Zona Franca i posada en marxa de la nova contracta de Conservació de l’Enllumenat Públic
  • desplegament de la Guàrdia Urbana de proximitat (250 nous agents)

… i així podríem seguir.

I no cal amagar que per a aconseguir tot això caldra recòrrer a l’endeutament. Sempre ho dic, els miracles a Lourdes, i no és possible augmentar la despesa sense augmentar l’ingrés, llevat que s’augmenti el deute. Però Barcelona ho pot fer, i ho pot fer perquè des de ja fa molts anys i gràcies a les polítiques realistes i assenyades dels governs municipals encapçalats pel Jordi Hereu i pels companys que el van precedir, les finances municipals s’han sanejat (precísament preveient que després dels bons temps sempre acaben arribant els dolents), de forma que el deute s’ha reduït de 1206 milions d’euros el 2004 a 770 milions d’euros el 2009, i en 2010 arribarà als 945 milions. Una dada rellevant: el deute per càpita de Barcelona a 31/12/2008 era el més baix de les principals ciutats espanyoles, de 477 € en front dels 994 € de València (més del doble) o dels 2080 € de Madrid (més de quatre vegades). La dada és tan aclaparadora que m’estalviaré més comentaris.

En resum, un pressupost, com deia, realista, però també ambiciós, i sobre tot un pressupost progressista, d’esquerres, que en moments de crisi impulsa polítiques anticícliques, al contrari del que d’altres proposen, i que té com a preocupació fonamental les persones, en moments en que d’altres estan més preocupats per les pàtries.

No sabem fer miracles, no multipliquem pans i peixos, no fem promeses contradictòries ni imposibles, simplement actuem com ho faria qualsevol pare o mare de família assenyats, sense estirar mes el braç que la màniga, sense contreure obligacions que no puguem complir i tenint cura de les persones que tenim a càrrec. És així de senzill.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Legislar i aplicar la llei

He de dir per endavant que, per principi, no m’agrada, no m’ha agradat mai, que es legisli en calent, o a cop de titular. Per moltes raons:

  1. Perquè les lleis necessiten un temps de reflexió i maduració, i les preses no són bones.
  2. Perquè, sovint, els fets que creen l’alarma social i es fan servir com a justificació d’aquesta modificació legal immediata, no es produeixen tant per culpa de la llei existent com de la seva incorrecta aplicació, per manca de criteri o per manca de mitjans, o per totes dues raons. Cal primer aplicar correctament la llei existent, abans de canviar-la.
  3. Perquè, altres vegades, la llei, inclús ben aplicada, per se, no és suficient per fer que certes conductes no es produeixin (pensem en conductes que es perceben pel ciutadà com innòcues, tot i no ser legals). En aquest cas cal més concienciar el ciutadà que canviar la llei.
  4. Perquè, en fi, si fem creure el ciutadà que canviant la llei s’arreglarà tot, aquest pot preguntar-se legítimament per què, aleshores, no s’ha modificat la llei abans.

Malauradament, aquí estem molt acostumats a que, sobre tot en matèria penal, cada nou cas faci aixecar veus que demanen una modificació legal, i de vegades el legislador cedeix davant aquesta pressió social més del que seria desitjable, prenent mesures que tenen poc més valor que el de manifestar de forma pública una certa voluntat, ja que suposant que tinguin efectes pràctics, aquests triguen molt a arribar. I no és que em sembli malament com a  principi que el legislador aprovi les lleis que la ciutadania demana, així hauria de ser en condicions normals, però sempre que el ciutadà tingui tots els elements necessaris per a formar la seva opinió, el que no sempre passa.

Ara bé, això no vol dir que, en alguns casos, l’actuació ràpida del legislador no sigui convenient i àdhuc necessària, ja que, com s’acostuma a dir, el mal mai no descansa, i sempre està buscant vies d’actuar i si pot ser quedar impune, i és obligació del legislador tancar aquestes vies quan abans millor. Però explicant bé les coses per tal de o confondre el ciutadà, i sempre mirant de no crear falses expectatives, ni fer creure la ciutadania que una modificació legislativa és, per se, capaç de capgirar súbitament situacions consolidades.

Crec per això que les mesures aprovades ahir són correctes i necessàries, però també que és necessari explicar a la ciutadania que ni són un invent fet d’un dia per l’altre, ja que fa molt de temps que es lluita contra la corrupció, ni tampoc són la fòrmula màgica que acabarà amb ella demà mateix.

Cal, per tant, explicar que és necessari aprovar la normativa d’actuació i règim interior de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), però cal també aclarir que l’OAC no és un ens nou d’ahir. Va ser una creació del govern tripartit (amb CiU no existia, i no perquè no existís frau), destinada a lluitar contra la corrupció, perquè aquest govern sempre hi ha estat compromés. I cal també explicar que aquest camí, el de la lluita contra la corrupció, ja fa molt temps que es va iniciar i, tant des de Catalunya com des del Govern d’Espanya, cadascun dins la seva competència, s’han pres mesures que fan que ara es detectin fets delictius que van passar fa molt de temps: aprovació d’un pla contra el frau fiscal, dotació de fiscals exclusivament dedicats a delictes mediambientals i urbanístics (50) amb la creació d’una fiscalia dedicada a aquests temes, creació d’una unitat especial de la Guàrdia Civil contra els delictes urbanístics, o aprovació d’una nova llei del sól. A títol d’exemple, la fiscalia anticorrupció porta ara un 150% més de procediments que el 2005, té el triple de fiscals (30 per 10 el 2005) i ha obert el 2008 el doble de diligències de investigació pròpies que el 2007.

Això ha aconseguit erradicar la corrupció? No, ni ho aconseguirà, igual que el fet que l’assassinat estigui penat des de temps immemorial no ha evitat que continuin havent-ne, perquè les persones som així. Però si ha aconseguit que els que l’han feta, la paguin, cada cop més, reduïnt els àmbits d’impunitat.

I és que fer lleis no és la fòrmula màgica que resol els problemes, es només una baula més de la cadena. Però aquesta cadena té altres baules: la policia, la fiscalia, la judicatura (que hauria de ser ràpida i on els amiguismes no haurien d’obrir espais d’impunitat) i en darrer terme el ciutadà. Sí, ja sé que no té bona premsa dir-li a la gent que a més de drets també té obligacions, però és el que penso. És també obligació nostra, de tots, lluitar contra els comportaments contraris a la llei. No podem fer la vista grossa amb els comportaments irregulars. No serveix dir jo ja ho sabia sense haver denunciat previament els comportaments que surten a la llum. Tampoc serveix de res la denúncia genèrica, esquitxar a tothom, intentant fer caure la sospita sobre col·lectius quan són les persones concretes les que delinqueixen, o no. I no s’hauria de continuar votant els corruptes, que a més fan servir aquests vots com una sort de patent de cors per a les seves activitats.

Com he dit, segurament no aconseguirem erradicar la corrupció, però si fer als corruptes més difícil la seva activitat i com a mal menor aconseguir que no quedi mai impune.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Cuando las buenas noticias no son noticia

Portada El CasoRecuerdo que cuando yo era niño (ya ha llovido), existía un semanario, de nombre El Caso, que durante muchos años (desde 1952) se especializó en informar, con un notable éxito de ventas, de los sucesos de la España franquista, o al menos de los que el régimen permitía contar. Luego, ya bien entrada la democracia, su estela se fue desvaneciendo, hasta la desaparición hace veintidós años (a quien le interese, puede leer más sobre El Caso en Público y El País).

Desde hace ya algún tiempo, creo que casi todos los medios de comunicación son El Caso, y supongo que es precísamente eso lo que justifica su desaparición. Los medios, ya sean gráficos, hablados o escritos, priman las noticias negativas, y cuanto más truculentas mejor, por encima de las positivas, y hay días que los titulares de muchas publicaciones o programas informativos parecen más un parte de guerra que otra cosa. ¿Hay ahora más noticias negativas que antes? Creo que no. Hay, o llegan a los medios, más noticias, así en general, tanto buenas como malas, y que los medios comuniquen unas u otras depende de lo que quieren transmitir, o de lo que creen que su audiencia quiere recibir (aunque a menudo esto es un pez que se muerde la cola, porque la audiencia espera aquello a lo que está acostumbrada).

Por ello creo que vale la pena remarcar las buenas noticias, aun cuando solo sean buenas noticias en términos relativos, como la que se desprende del reportaje que leí en el último número de la revista Tráfico y Seguridad Vial, editada por la Dirección General de Tráfico, que tengo la fortuna de recibir en calidad de subscriptor consorte desde que mi esposa tiene carnet de conducir (por cierto, a partir de enero la edición en papel deja de ser gratuita con carácter general, pero nos queda la edición digital).

El reportaje en cuestión se refería a la disminución de fallecimientos por accidente de tráfico en la campaña de Verano de 2009, que ha arrojado cifras similares a las de 1963. Es una buena noticia muy relativa, por cuanto la pérdida de 377 vidas, considerada en forma aislada, es indudablemente un mala, una muy mala noticia. Pero si lo comparamos con los años anteriores, podemos comprobar que hay que ir hasta 1963 (cuando había 1,7 millones de coches, en lugar de los 30 actuales) para encontrar cifras similares (398 fallecidos) y que estamos muy, muy lejos de las puntas de siniestralidad que se registraron en 1989 (1378 fallecimientos), 1991 (1276) o 1987 (1188), lo que significa que se han dejado de perder muchísimas vidas, y esas vidas “salvadas”, sí son una buena noticia, de la que tod@s debemos felicitarnos sin lugar a dudas.

No deja de ser curioso como nuestra sociedad valora de forma muy diferente las muertes en función de su causa y/o de sus circunstancias. Se le da más importancia al fallecimiento de 20 personas a la vez en un accidente de tren (aunque solo ocurra uno en un año) que al de cientos de ellas (o en algunos años miles) en muchos accidentes de coche. Por no hablar de las muertes que tienen su en origen actos delictivos, y especialmente terroristas. Y digo yo ¿no es un terrorista el que coge el coche hasta arriba de alcohol y drogas? ¿no carece por igual de sentido la muerte de una víctima del terrorismo que la provocada porque alguien conducía a la vez que sostenía el móvil y perdió el control del vehículo?

Hemos mejorado mucho, pero nos queda mucho camino por recorrer hasta alcanzar el utópico objetivo de la siniestralidad cero. Y este camino es por un lado el camino de la mejora de los vehículos, de la mejora de las vías y de su señalización, y por el otro el de la concienciación, de la educación, y también el camino de la sanción para quien incumpla las normas. Y si hace falta castigar incumplimientos graves con penas privativas de libertad (según la misma revista hay 691 personas en la cárcel por delitos de tráfico y seguridad vial), bienvenido sea, si ello sirve para salvar vidas.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Maneres de fer política

Per moltes voltes que li dono, encara no acabo d’entendre què pretenia Felip Puig qüestionant-se els càrrecs ocupats per la companya Anna Hernández (que a hores d’ara ja tothom sap que és l’esposa del company José Montilla, fet que no és el més rellevant de la seva biografia, però que per alguns sembla l’únic que importa).

Tot i que ho trobo una mica fastigós, estic acostumat als correus anònims que, de forma viral, intenten escampar missatges, sovint falsos (alguna vegada cers, però les menys). Precísament perquè els seus autors són conscients del seu contingut fal·laç, són anònims. Quan puc els contesto (en aquest cas també va ser així), ja que no puc fer res més.

Puc entendre que el ciutadà tipus, que no té per què saber com funcionen les administracions públiques, ni que aquestes utilitzen organismes i societats per desenvolupar les seves activitast, ni els sona què carai és un consorci, es vegi sorpés per aquesta pressumpta acumulació de càrrecs i demani explicacions (explicacions que, per cert, s’han donat de forma immediata). És lògic i normal.

I encara que em remou l’estòmac, puc entendre que des de les trinxeres d’aquells opinadors (per qualificar-los d’alguna manera, per què informadors no són) que no tenen la més mínima ética, es diguin veritables bestieses. En aquest cas vaig llegir una perla per emmarcar:  Montilla enchufa a su mujer en 14 empresas públicas y privadas. És díficil dir més mentides en menys paraules, perquè ni hi ha enchufe, ni en són 14, ni totes són empreses. En fi, no diré res més.

Pero que un responsable polític, que porta la tira d’anys en això, ex-conseller i no sé quantes coses més, que per tant coneix perfectament el funcionament de l’administració, i que ell mateix va acumular un nombre molt superior de càrrecs quan era conseller, contribueixi a escampar mentides i insinuacions insidioses, em costa més d’entendre. Compte, no critico els càrrecs de Felip Puig, certament anaven lligats a la seva responsabilitat de conseller, de la mateixa forma que els d’Anna Hernández van lligats a la seva condició de regidora, critico que precísament ell entri amb aquest joc brut de la insidia.

Potser no l’importa denostar la política perquè pensa que a ell, o al seu partit, aquestes coses no els passen factura, i que és una forma de desgastar l’adversari. Però s’equivoca, això ens perjudica a tots, i a la llarga també a ells els hi passarà factura.

Acabo comentant, ni que sigui de passada, el despreci (que jo crec que inclou una bona dosi de masclisme) que el Sr. Puig va fer de Marta Ferrusola, fent burla de la possibilitat que pogués ser regidora d’urbanisme. I dic jo, si vostè, donant de sí el que dóna, ha estat Conseller de la Generalitat, per què no?

Quina pena d’individu!

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail