Felicitats, Estopa.

Ahir va fer deu anys que Jose y David Muñoz, o el que és el mateix, el grup Estopa, va publicar el seu primer disc, que portava per nom el mateix del grup.

Des d’aleshores, a Estopa li van seguir Destrangis, La calle es tuya?,   Voces de Ultrarumba i Allenrok (no s’inclouen singles ni edicions especials), últim editat fins ara, amb tantes i tantes cançons que m’han alegrat la vida, i que ja formen part d’ella, i de la de la família.

En el cotxe mai falta un CD d’Estopa, i a la meva filla li agrada que li canti cançons d’Estopa quan la poso a dormir. Per tot això, David,

Jose, Estopa: moltes felicitats i moltes gràcies.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

55.316

Ayer se manifestaron en Madrid algunas personas reinvindicando el derecho a decidir. SU derecho (divino, al parecer) a decidir sobre NUESTRAS vidas, com si tal derecho existiera.

No es la primera vez que se manifiestan con esa o similares excusas. Desde la guerra de Irak esta gente el ha cogido gusto al pancartismo, y ya antes se manifestaron para decirnos con quién podemos o no casarnos o quién puede o no adoptar hijos. También pretenden decirnos cuándo podemos o no morirnos, aunque por eso aun no se han manifestado, pero todo llegará.

Como ya dije, son los que, adjudicándose de forma falaz el título de defensores de la familia o de la vida, únicamente defienden un tipo de familia y un la vida solamente como hecho biológico, independientemente de su contenido.

Aunque se supone que su religión (esa que dicen practicar y cuya interpretación más retrógrada quieren imponernos) prohibe la mentira, no tienen empacho alguno en mentir de una forma burda y descarada sobre el número de asistentes a la manifestación, multiplicando por 200, o hasta por 400, según la fuente, el dicho número.

No es que el número de manifestantes importe mucho. Por un lado, porque las encuestas indican que la mayoría de la ciudadanía apoya la reforma legal. Y por el otro, porque aunque de verdad hubieran sido uno, o incluso diez millones, no por eso tendrían más derecho a decidir sobre las vidas ajenas.

Pero cuando algunos medios hablan de asistencia masiva, Mariano Rajoy se ampara en esa presuntamente masiva asistencia para decir que la ley no hace falta (curioso silogismo: se manifiesta mucha gente, luego la ley no hace falta, este tío es un crac), o se nos repite hasta la saciedad esa cifra inventada, supongo que con la vana pretensión de que al repetirla muchas veces la mentira deje de serlo, es preciso dejar clara la verdad.

Y la verdad es que los asistentes no fueron ni el millón y pico o dos de los organizadores, ni el cuarto de millón de la policia municipal de Madrid. Sino muchos, muchos menos: entre 48530 y 72795 personas, según El Manifestómetro, o 55.316 personas según la agencia EFE, para quien efectuó el control la empresa Lynce. Si mirais las páginas indicadas vereis dos cosas que podemos calificar de curiosas: la primera es que para que resultaran los dos millones pretendidos por la organización tendrían que haber estado 41,5 personas en cada metro cuadrado (con lo cual deberían haber sido habitantes de Liliput o Pitufos), y la segunda es que hubieron más asistentes en la manifestación del día del orgullo gay de este año (58.171). Remarco esta última cifra por ser el colectivo gay uno de los objetivos preferentes de los ataques de los cristo-frikis (© César Calderón, o al menos a él se lo he leído yo), aunque también en esa ocasión los organizadores pretendieron que la cifra de asistentes era muy superior a la real.

En fin, la mani me deja la satisfacción de comprobar que a pesar del esfuerzo de convocatoria y organización, y el apoyo no dismulado del PP y de los medios de comunicación afines, únicamente han podido movilizar a los más carcundas, y una muy divertida tarde gracias a los twiteos que pude leer.

Más sobre este tema en el blog de Nacho Escolar, y otra perspectiva del mismo, con las razones no declaradas de los manifestantes, en el de Jessica Fillol.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Una fuente como un queso holandés (con agujeros)

La nueva fuente Ecofont

La nueva fuente Ecofont

Leyendo el número de este mes de octubre la Revista National Geographic (edición española) he encontrado esta noticia sobre una fuente calificada como ecológica. Básicamente es una fuente con agujeros dentro que, dicen, ahorra hasta un 20% de tinta, lo cual puede representar un gran ahorro en términos absolutos en grandes empresas.

Parece que hay diversos puntos de vista, pero yo la he probado y no la encunetro mal. En tamaño 12, si bien en pantalla se ven perfectamente los agujeros, en la hoja impresa no, únicamente las letras parecen un poco más grises que con las otras fuentes (imprimiendo con una multifunción láser Brother MFC 8840-D).

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Mentides i exageracions sobre l'Impost de Successions

El Parlament de Catalunya va rebutjar dimecres passat una proposició de CiU per a eliminar l’Impost de Successions. No tinc res a dir en relació amb el dret d’un grup parlamentari a proposar el que li sembli, però sí ho tinc en relació amb totes les mentides i exageracions, que he pogut sentir i llegir.

Darrerament estem patint cartes als diaris, constitució d’associacions amb pàgina web inclosa, distribució de correus sobre el tema amb xifres que no es corresponen amb la realitat, etc. que ningú que conegui com funcionen aquestes coses es creu que neixin espontània, com pretenen fer veure. I tot i així, si aquestes cartes o correus no falsegessin els fets, podrien ser acceptables (qui no ha de governar pot dedicar-se a fer campanyes, sobre tot si compta amb bones línies de finançament), però és que no és així.

Començaré per dir que totes les lleis, i això inclou les fiscals, es poden canviar, no hi ha cap intocable. Hi ha impostos directes, indirectes, proporcionals, progressius, que graven la renda, que graven la propietat, que graven el consum, i en cada moment i lloc es tria la combinació que s’estima més convenient. Perque el que resulta evident és que si has de gastar, també has d’ingressar. Sí, els neoliberals (i els liberals antics) advoquen per reduïr la intervenció dels poders públics, i també la despesa, al mínim. Però no és el meu model, ni el model de l’Europa Occidental. Jo vull que tots els ciutadans, independentment de la seva circunstància personal, tinguin accés a un catàleg de serveis amb un mínim de qualitat, i per això fan falta calers.

Dins d’aquest esquema, no trobo pitjor gravar la transmissió gratuita de la riquesa de qui l’ha generada a qui no l’ha generada (sigui fill seu o no), que gravar la pròpia generació de riquesa (com fa l’IRPF o l’Impost de Societats), el consum (com fa l’IVA) o la transmissió onerosa d’immobles (com l’ITPJAD). No em serveix que se’m digui que així es perjudica al treballador que estalvia i es premia a qui no ho és, com si tothom que no pot deixar un patrimoni als seus descendents fos un pòtol o quelcom semblant. No, la vida és molt més complicada que això, i hi ha molta gent que, malgrat passar-se la vida treballant, per diverses circumstàncies no pot deixar res als seus fills. De forma que no em sembla injust que els que han tingut millor sort, la comparteixin una mica. I això no és incompatible amb una revisió de l’Impost que el faci encara més just. Fa poc es va augmentar el límit de l’exempció per l’herència de l’habitatge habitual fins els 500.000 €, amb un mínim de 180.000 € per persona, de forma que si un habitatge valorat en 540.000 €, i que per tant té un valor real més alt, és heretat per tres fills, no pagarien res per aquest concepte. I es pot augmentar el mínim exempt general (18.000 € pels fills a partir de 21 anys), i es poden fer d’altres correccions que el facin més just, en front de la injustícia que suposaria la seva supressió.

Amb això pot no estar-se d’acord, però el que no és acceptable és inventar-se excuses. Una de les més sentides, i que ja es va fer servir per demanar la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni i per criticar la darrera modificació de l’IRPF, és que aquest impost no el paguen els rics, només les classes mitjanes (s’entengui el que s’entengui per classes mitjanes, que no tothom entén el mateix) i  àdhuc les baixes. Es diu que els rics, com que tenen el seu patrimoni en empreses o societats que tenen dret a la reducció del 95%, paguen molt poc. Però això no és veritat.

Les societats que tenen dret a la reducció del 95% són només les que desenvolupen activitats empresarials (no les de mera tinença de béns), i també les empreses individuals, però només respecte dels béns afectes a aquesta activitat. Es grava molt poc el patrimoni afecte a l’activitat productiva, ja que suposa un bé general, però sí que es grava la resta del patrimoni improductiu, encara que s’incorpori a una empresa o societat. Vull dir que si algú compra a nom de l’empresa un vaixell o una finca d’estiueig, la part proporcional del seu valor no té dret a exempció. I em consta perquè he patit en carn pròpia (professionalment, no personalment) inspeccions del Departament de Finances que precísament tenien per objecte això, escatir quins béns inclosos a l’empresa no estaven afectes a l’activitat, per tal d’excloure’ls de l’àmbit de l’exempció. En conclusió, a banda de qui tingui diners a paradisos fiscals, o dins una caixa forta (tipus Millet) o sota el matalàs, els rics, paguen, i molt.

La plasmació d’això és que, com va dir ahir al Parlament el company Toni Comín, entre només un 15% de contribuents paguen el 85% del que es recapta per aquest impost (uns 1.000 milions d’euros). Aquest 15% seria el gran beneficiat per la supressió de l’impost, i no crec que se’l pugui titllar de classe mitjana. El restant 85% per cent s’estalviaria només la xavalla (tot i que ja sé que a ningú li agrada pagar, i per poc que paguis sempre sembla molt), però clar, cal enredar-los dient que vols defensar-los a ells per tal que l’altre 15% pugui fer el gran negoci. Això per no parlar dels que com res no tenen res no paguen, però que en canvi patiran les conseqüències si es redueixen els serveis o s’augmenten d’altres impostos en compensació.

D’altra banda, no és ociós recordar que aquest impost existeix en la majoria dels països del nostre entorn, amb regulacions semblants, com es pot veure en aquest estudi que trobareu al web del Departament d’Economia. Això, per se, no és un motiu per mantenir-lo, però sí perque no pugui ser considerat una bajanada, un deliri del tripartit, com ens ho volen presentar. El peatge de la mort, li diuen. (i consti, a més, que aquest impost, inclós dins l’impost de drets reals, existeix des d’abans de la democràcia).

No m’oblido del tema del pressumpte greuge comparatiu amb les comunitats autònomes que gairebé ho han suprimit. Però per si algú no se n’ha assabentat, l’autonomia vol dir això, decidir quins impostos puges, baixes o suprimeixes, i quins serveis prestes o deixes de prestar. Nosaltres tenim televisió pública, policía pròpia amb sous més alts que la policía nacional, etc. i això genera un sobrecost que no totes les comunitats soporten. A més, possiblement per nosaltres aquest impost suposa una font d’ingressos molt més gran que per altres comunitats (que per tant si el suprimeixen no hi perden res). No es poden comparar tan alegrement realitats diferents.

Sembla mentida, per segons què volem fins i tot la independència, però quan interessa a la butxaca anem a emmirallar-nos allà on calgui, i fins i tot invoquem l’art. 14 de la Constitució. Només falta que ens referim a la “indisoluble unidad de la patria.”

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

La mala educación

Además del título de una película de Almodovar, mala educación es lo que demostraron ayer algunas de las personas que asistieron al desfile conmemorativo del dia de la Hispanidad y aprovecharon para gritar e insultar a Zapatero (o posiblemente fue al revés, fueron a gritar e insultar y aprovecharon para ver el desfile).

Reconozco que el tema este de los desfiles tiene su punto, pero también pienso que para ir a un desfile como éste, con tu banderita española y tal, hay que ser de una determinada manera, por lo que los gritos no me extrañaron nada de nada (ya dijo el propio Zapatero que son parte del rito). Y eso que, aunque Luis Solana diga que tiene la seguridad de que los gritos venían de familiares de militares, yo no lo tengo tan claro. No solo gritaban desde las tribunas, también personas de a pie, detrás de las vallas, y por tanto esas personas, sin invitación, no necesariamente tenían que ser familia de militares.

Quizás eran patriotas, palabra que, aplicada a cualquier patria, me da un especial repelús, y que al menos en España es, para mí, equivalente a facha. Y no lo digo por decirlo. No tendría que ser así, pero los hechos lo demuestran día a día. Un ejemplo: hay un grupo en Facebook llamado CONSIGAMOS 10 MILLONES DE ESPAÑOLES ORGULLOSOS DE SERLO, dónde lo primero que dicen es que ser español no es ser facha (ya se dice en latín que excusatio non petita …), pero en cuyo muro ves mensajes como “Es necesario adelantar las elecciones”, “Así el PSOE compró todos los medios de comunicación! Rescata tu democracia!”, “PSOE-PSC la extraña pareja”, y cosas similares. Y el contenido de los mensajes, pues como los que envían los espectadores de El Gato al Agua, más o menos. Quien tenga interés que los lea.

En fin, es lo que hay. De todos modos, sigo pensando que no son los gritos de esas personas los que deben preocuparnos. Total, como recordaba ayer Geógrafo Subjetivo, muchos ya pidieron la dimisión de Zapatero la misma noche de las elecciones delante de la sede del PP, y está claro que al PP esto de los gritos le gusta. Esos que gritaban ayer no nos van a votar nunca (ni ganas), pero según lo que hagamos, puede ser que otros que nos votaron y esperan de nosotros una determinada política, dejen de hacerlo. Y eso sí que me preocupa.

Y para ser justos, un recuerdo a alguien del PP a quien no le gustaron los gritos de ayer, y ya ha recibido por ello las correspondientes collejas de la caverna mediática, Alberto Ruiz Gallardón. Lo hiciera sinceramente o de cara a la galería, su actitud es de elogiar.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail