Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Arxiu de octubre, 2009
Fins i tot Polònia manipula
9 oct
Altres vegades m’he queixat sobre el sectarisme els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, de TV3 i Catalunya Ràdio, per entendre’ns, i soc conscient que em faig pessat amb el tema, però és que em subleva que des dels mitjans públics s’actui de forma tan sesgada.
El Polònia d’ahir va ser un nou exemple del que dic: havien de parlar del cas Millet, òbviament, i no cal tenir molta imaginació per pensar que l’ocasió era propícia per fer aparèixer cantant en Mas, l’Oriol Pujol, en Duran i algú més, ja que la Fundació Trias Fargas va rebre una morterada (630.000,00 €, dels que per cert només té declarats tres-cents mil, pel que sembla) per, teòricament, fomentar el cant. Però no, van fer un parell de gags, un amb un cor cantant i qualificant en Millet de pàjaru (que ho és, però no crec que sigui l’únic), l’altre amb el fals Mikimoto explicant els moviments dels diners entre Generalitat i Millet, però en tot dos casos van deixar caure que Millet (o la Fundació Orfeó Català) havia donat diners a fundacions i partits polítics, així en general, quan l’única fundació depenent d’un partit polític que se sap del cert que ha rebut diners ha estat la de Convergència, i no n’ha rebut precísament pocs.
Es pot ser més sectari? Engegar el ventilador per escampar la merda entre tots els partits quan, en aquest cas, el partit implicat te noms i cognoms, es fer país? O per la pàtria, tal com ells l’entenen, tot val, inclús la manipulació més grollera?
En fi, que ahir, suposo que perquè ningú pogués relacionar-ho de forma subconscient, al programa ni tan sols van aparèixer ni Mas, ni Pujol, ni Durán … i crec que deu ser el primer programa en que això passa. Això sí, van aprofitar, sense que vingués a to de res, per dir que l’alcalde de Barcelona viu a la lluna, així com qui no vol la cosa.
Quina gràcia!
Cares dures
7 oct
Si hi ha alguna cosa que m’empipi és que hi hagi qui, després de fer les coses malament, a sobre les vulgui justificar, fent-nos combregar amb rodes de carro, com si fóssim babaus. Malauradament (perquè que passin aquestes coses és quelcom que, directa o indirectament, ens perjudica a tots), els esdeveniments recents ens porten dos clars exemples del que vull dir.
D’una banda tenim en Xavier Trias, aquest senyor que en premi pels serveis prestats al país votant dues investidures d’Aznar i tots els seus pressupostos, va ser col·locat per CiU on aquesta gent col·loca tots aquells que ja estan a les acaballes de la seva carrera política, en una mena de retir o cementiri dels elefants, com a candidat a l’Ajuntament de Barcelona. Els pocs centenars de vots que van provocar que el resultat de les darreres eleccions fos un 14-12 en lloc d’un 15-11 (PSC-CiU, ja m’enteneu) va salvar-lo de la crema, i encara l’hem d’aguantar, però de la activitat política (?) que fa en Trias a l’Ajuntament (si se’n pot dir així d’apuntar-se a totes les mogudes dels NIMBYs, dient que no a tot sense oferir alternatives possibles) n’escriure un altre dia. Avui em refereixo a les seves declaracions en relació amb els diners (630.000 €, que se sàpiga) donats per la Fundació Orfeó Català a la Fundació Trias Fargas.
Diu en Trias que, malgrat aquests diners van servir perquè la Fundació Trias Fargas participés a la campanya de CiU “Imagina Barcelona”, no pensa tornar els diners rebuts de cap de les maneres, i que demanar-ho és tirar porqueria contra les fundacions. I es queda tan ample.
No, senyor Trias, qui tira porqueria contra les fundacions són les persones que destinen els seus recursos a finalitats que no són las fundacionals, i les persones que accepten aquests recursos sabent d’on venen. No parlem ara de legalitat o no, parlem d’ètica. Què li semblaria al senyor Trias que la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia, o la Fundació Esclerosi Múltiple, poso per cas, donessin diners a la Fundació Rafael Campalans, vinculada al PSC? Què pensarien totes les persones que donen part dels seus diners a aquestes o d’altres fundacions amb la intenció que es destinin als seus objectius fundacionals, i no per finançar un partit polític? Si jo vull finançar un partit polític o una fundació afecta, ho faig directament, no dono els diners a una fundació cultural perquè aquesta després els hi doni. És tan obvi que fa basarda haver-ho d’escriure.
No sé si el senyor Trias i CiU són conscients de que el mal que els fets esmentats poden fer a totes les fundacions i associacions de Catalunya és incalculable. Clar, segons ells, si no s’hagués sabut, no hauria passat res, i per tant els culpables són els que ho treuen a la llum i demanen explicacions, i no ells que han cobrat uns diners destinats a d’altres fins. I sisplau, no ens digui que la fundació i el partit no són el mateix. Ja saben que jurídicament és així, però si la fundació té els mateixos objectius que el partit, no cal ser molt llest per saber que finançar una equival a finançar l’altre.
L’altre “llest” és en Mariano Rajoy, que després de passar-se setmanes i mesos dient que l’anomenat cas Gürtel era poc menys que una invenció del PSOE ajudat per quatre policíes i tres jutges, no ha pogut continuar marejant la perdiu i ha reconegut que potser sí que és veritat. Però ho ha fet d’una forma força curiosa. Diu en Rajoy que “estamos ante una trama de corrupción para aprovecharse del PP y utilizarla en su contra”. A mí em sembla mentida que pugui dir això sense que li caigui la cara de vergonya, o sense morir-se de riure.
Què vol dir aprofitar-se del PP? És que els diners que pel que sembla ha obtingut la trama gràcies als seus tripijocs han sortit del PP? No senyor Rajoy, els diners han sortit de les diferents administracions públiques governades pel PP que a València, Madrid i molts altres llocs de la geografia espanyola han donat contractes a aquesta gent.
Pel que se sap del sumari, sembla fora de dubte que la trama Gürtel s’ha enriquit gràcies als diners públics que alguns governs del PP els han fet guanyar. A canvi de què? No seré jo qui faci acusacions sense proves. Pot ser que els governs ppopulars els hagin afavorit senzillament per simpatia, gratis et amore, sense cap contrapartida, o també pot ser que part d’aquest diners hagin tornat al PP, o a persones concretes dins el PP, o una mica de tot. Jo tinc la meva opinió, que cadascún tregui les seves conclusions, que ja som grandets.
I la cirereta del pastís és que digui que això és per utilitzar-ho en contra seva !!! No, si encara resultarà que és un recargolat pla urdit des de Ferraz per enfonsar el PP. El que s’ha de llegir !!!
En fi, el que deia, ens prenen per tòtils. Encara que, veient la quantitat de gent a la que això els és igual i els continuen votant, potser tenen raons per actuar així.
Informació i intimitat
2 oct
El diari AVUI publica una fotografia efectuada amb teleobjectiu al Diputat Daniel Sirera, o més concretament a la seva Blackberry, on es pot llegir el text d’un missatge, diguem-ne compromés, a una companya de partit. Ara fa un parell de dies, podíem també veure a Público de la mateixa manera un missatge enviat pel Conseller Joan Saura.
Més enllà del contingut, dels missatges, de si Saura pensava que el discurs del President Montilla era un “tostón”, o de si Sirera pensa que el PP “es una mierda” (tot donaria per parlar molt), trobo indignant la intromisió en la intimitat que al meu parer suposa la publicació d’aquestes fotografies.
Malauradament, ja casi ens hem acostumat a veure les persones parlar en llocs públics tapant-se la boca amb la mà per tal que ningú pugui, gràcies al teleobjectiu d’una càmera, llegir els seus llavis, i donar-li publicitat a converses privades. I és que sembla que, en nom del sacrosant dret a la informació valgui tot, i per mi no és així, o no ho hauria de ser.
Trobar-se en un lloc públic no pot servir d’excusa, perquè és evident que quan hom escriu un SMS o parla amb algú a cau d’orella, la intenció és que el contingut del missatge només arribi al seu destinatari. Si admetem aquesta intromissió perquè el lloc és públic, per què no admetre-la també si la foto te la fan a casa teva a través de la finestra? És clar, tu podies haver baixat la persiana, i si no ho fas … ah, se siente, has obert la veda perquè qualsevol pugui fer-te fotos i publicar-les. Ho sento, em sembla absurd.
Quina diferència hi ha entre aquestes imatges preses amb teleobjectiu i una intercepció pura i dura de l’SMS per un altre mitjà en el seu camí entre l’emissor i el receptor? Per mi, cap, ja que el resultat én tots dos casos igual, fer públiques unes paraules privades, el mitjà és secundari. La tecnologia avança a gran velocitat, i és precísament per això que hem de tenir present que no tot el que és técnicament possible, és legal, ni étic, ni es pot admetre.
Ja sé que parlar malament de la premsa està mal vist (té mala premsa), però espero que Daniel Sirera, tal com ha anunciat, interposi accions legals i guanyi.


