Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Arxiu de septiembre, 2009
Desmontando tópicos sobre el nivel educativo español
22 sep
A través del blog de Nacho Escolar, me he enterado de la existencia de un estudio titulado LAS DIFERENCIAS ENTRE PAÍSES Y REGIONES EN LAS PRUEBAS PISA efectuado por Julio Carabaña, Catedrático de Sociología de la Facultad de Educación-CFP de la Universidad Complutense de Madrid.
Como el propio informe indica, PISA (Programme for International Student Assessment) es un programa desarrollado para evaluar los sistemas escolares de los países miembros de la OCDE. Creo que pocas personas habrá que no hayan al menos oído hablar de él, e incluso de los datos que contiene, aunque la interpretación de los mismos no siempre (o casi nunca, mejor dicho) ha sido todo lo correcta que debería. Lamentablemente, cuando una estadística o un informe de este tipo son publicados, parece que lo primero que se busca es cómo poder utilizarlo a guisa de arma arrojadiza contra alguien, más que intentar analizar los datos, comprenderlos y sacar las conclusiones correspondientes.
Así el informe sirve para que la oposición critique al gobierno, para que el gobierno critique a los gobiernos anteriores, para que la administración educativa critique a los docentes, para que los docentes critiquen a la administración educativa y a los padres y madres, y para que éstos a su vez critiquen a todos los demás, pero para poco más. Todo ello con la colaboración imprescindible de los medios de comunicación, que cada vez en mayor número caen en la tentación del amarillismo y del titular escandaloso y exagerado a la busca de ese, parece, cada vez más escaso lector, oyente o televidente (y de los anunciantes que vienen con ellos).
Es triste ver que en este tema (como en tantos otros por otro lado) para muchos lo importante es buscar un culpable a quien cargarle el muerto, como si así los demás miembros de la comunidad quedaran libres de culpa, cuando la realidad nos dice que lo normal es que todas las situaciones sean resultado de la concurrencia de muchos factores, estando siempre la culpa, o la responsabilidad por utilizar un término que me gusta más, bastante repartida, sin que ninguno de los implicados en el tema pueda ser considerado del todo inocente. Eso sin olvidar que, a veces, no hay culpables en un sentido estricto del término.
Confesaré que por motivos de tiempo aun no he leído el informe entero (tiene cien páginas, con muchos cuadros estadísticos), pero sí sus conclusiones fundamentales. Una, que contra lo que se nos ha vendido a diestro y siniestro, los resultados de los alumnos españoles se encuentran muy cerca de la media OCDE (o sea, que no somos el primero de la clase, pero tampoco estamos en el pelotón de los torpes)(pág. 91). Otra, cito textualmente, “que las diferencias entre los países no se deben a las características de sus escuelas, ni a nivel de sistema ni a nivel de centro” (pág. 92). ¿A qué se deben, pues? La respuesta es complicada, pero una posible explicación que resulta del informe podría ser el nivel de estudios de los padres (pág. 31), destacando que dónde hay más diferencia es entre padres sin estudios y padres con estudios primarios y medios inferiores, siendo menor la influencia de los estudios medios superiores o universitarios de los padres.
Remarco este punto porque leo hoy mismo en El País una noticia con el siguiente titular: El saber ‘se hereda’: la educación de los padres es factor determinante en el éxito escolar. El artículo se refiere a un informe de Caixa de Catalunya titulado Informe de la inclusión social en España 2009, entre cuyas conclusiones se encuentra la influencia del nivel educativo de los padres en los logros educativos de los hijos. Si bien este informe da más importancia al hecho de que los padres tengan estudios universitarios que el anteriormente comentado del profesor Carabaña, no podemos ignorar las grandes similitudes entre ambos, y el corolario que de ellos se desprende: “la necesidad de desarrollar políticas públicas de apoyo para los más desfavorecidos, que necesitan ese complemento en el acompañamiento de la educación”. Pues en ello estamos, si nos dejan.
Referèndums, ponts i altres ocasions per la gresca i la xerinola
17 sep
M’havia proposat no escriure res més del tema dels anomenats referèndums (el plural correcte en llati seria referenda, però no filarem tan prim) sobre la independència, però és que el tema cada cop es torna més surrealista, i dona material com per fer uns quants gags a l’estil Polònia (no patiu, però, els de Polònia no els faran, que aquí ens podem riure del President de la Generalitat, del Rei, del Papa, però certs temes són sagrats per la nostra estimada Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals).
Fart de sentir cada dia la corresponent notícia (?) sobre el tema al Matí de Catalunya Ràdio (crec que a partir de demà sentiré la COM, ja en tinc prou), veig aquest matí un cridaner titular de l’Avui on diu que “L’efecte contagi d’Arenys arriba també a Barcelona“. Després llegeixes la notícia i resulta que és que en Portabella (ERC, 4 regidors sobre 41 a l’Ajuntament de Barcelona) diu que “farà mans i mànigues per portar a l’Ajuntament” una consulta com la d’Arenys que compti amb el suport inicial d’un conjunt d’entitats.
Això em fa pensar dues coses: una, que faci les mans i les mànigues que vulgui, però suposo que ja té clar que això no prosperarà, ni a Barcelona ni a cap dels grans municipis que apleguen la immensa majoria de la població de Catalunya. Per què? Perquè tenim problemes més importants a resoldre, i poques ganes de perdre el temps en performances sense cap valor. I la segona, sisplau, deixeu correr això de les “entitats”. Tots els partits tenen entitats que controlen en tot o en part, i amagar-se darrere d’elles fa un pobre favor als partits, a les entitats, a la política i al país en general. Que ERC o qualsevol altre partit vol plantejar això? Que ho faci. Però de cara, sense amagar-se darrera de ningú. La resta és covardia o intentar prendre’ns el pél.
Però el dia encara ens porta una altra notícia divertida relacionada amb el tema: Berga convoca una consulta similar per al 13 de desembre. Direu, i què? Sí, era d’esperar, és un lloc on poden mobilitzar gent, Berga sembla bastant idoni com a seu del sarau. Però és que la gràcia del tema no està aquí, la gràcia del tema és que es volia convocar el 6 de desembre, dia de la Constitució, per allò de que és una festa política espanyola, dedicada a una constitució que ells no volen, i així la cosa tenia més contingut simbòlic. Però finalment s’ha decidit fer-la el 13, per no perdre’s el pont!!!!! Es a dir, molt simbolisme, molta independència, però al final un pont és un pont, i corríem el perill de que els ciutadans i ciutadanes de Berga, tots ells molt patriotes, això sí, posessin el pont per davant de la pàtria, i anessin a esbargir-se a un altre lloc més divertit. Quins nassos!!!
I encara queda la cirereta del pastís. Potser no heu llegit el text de la consulta segons la moció presentada per la CUP a l’Ajuntament de Berga. Diu així:
Està a favor que els Païssos Catalans es constitueixin en un Estat lliure, independent i democràtic?
Apareix aquí de nou el pancatalanisme, aquesta vena imperialista que la majoria de nacionalistes (espanyols, catalans o d’arreu) acostumen a tenir, tot i que de vegades intentan amagar-la, perquè no és políticament correcta, i ara ja no volen la independència de Catalunya, ans la dels Païssos Catalans.
El que no diuen és si els ciutadans dels Païssos Catalans (el de fora de Catalunya, vull dir) podran opinar o senzillament quan siguem independents anirem allà amb els tancs i els conquerirem (ep, de bon rollo, només per lliurar-los del jou espanyol, eh?).
Com que sóc ben pensat, vull pensar que adoptarem la primera opció, i els deixarem a opinar. I si és així, ja estem trigant en convocar consultes arreu dels Païssos Catalans. No sé, podríem començar per Perpinyà, que així li donariem l’oportunitat al pobre Pere Codonyan de donar alguna notícia amb un mínim de suc, en comptes de les pocasoltades que no interessen gairebé ningú que acostuma a explicar-nos per justificar el sou (que a sobre li paguem entre tots). I feta aquesta, una altra a la Franja. I després una altra a la Ribera Baixa, o a la Safor, o a qualsevol altre lloc de València (digueu-li Comunitat Valenciana o País Valencià, m’és igual). I després a Menorca, si pot ser a l’agost, que així hi haurà més catalans que podran votar allà. Potser voto jo i tot.
Estic tan segur de l’éxit d’aquestes consultes, que no sé si podre esperar.
Continua sent “la seva”
7 sep
Aquest matí he recordat que avui començava la nova temporada de “El matí de Catalunya Ràdio” conduit per Manel Fuentes, i he pensat: a veure què tal, potser el Manel fa una cosa diferent. Però la il·lusió m’ha durat poc, exactament el temps que he trigat a sentir els noms dels participants a la tertúlia: la periodista Patricia Gabancho, vinculada amb plataformes i iniciatives de caràcter sobiranista, Jordi Porta, President d’Omnium Cultural, el periodista Xavier Sardà, i finalment Xavier Sala-Martín, aquell que es va fer soci del Barça per a que li poguessin donar un càrrec (ho sento, no se m’acud res que qualifiqui millor aquest individu).
És a dir, canvia el conductor del programa, però els tertulians són els de sempre, i la pluralitat brilla per la seva absència, com a acostuma a passar en la immensa majoria de programes de Catalunya Ràdio. Tinc bastant comprovat que a les tertúlies de quatre persones gairebé sempre es compleix la proporció 3-1, on tres són de la corda independentista-sobiranista i l’altre no. Si a això afegim que amb mínimes excepcions el presentador també està al primer grup, la proporció és un 4-1 que ho converteix en un pim-pam-pum on, necessàriament, una de les opinions s’imposa sobre l’altra, i no per la força de la raó, sinó per la raó de la força (numérica, en aquest cas).
I jo em pregunto: creuen el senyors de Catalunya Ràdio (i també els de TV3, que mutatis mutandis és el mateix) que els seus tertulians reflecteixen el pensament dels catalans? Si realment ho creuen, em confirmaria que viuen en una realitat alternativa, feta a la seva mida, i l’únic que podria fer és convidar-los a trepitjar la Catalunya real. I si no ho creuen, i el que volen és convertir-nos a base de demagògia, que tinguin clar que no ens mamem el dit: hi ha molts catalans que no compartim el seu punt de vista i que no som ni menys catalans ni pitjors catalans, i les nostres opinions valen tant com les seves, encara que no tinguem mitjans de comunicació (a sobre, pagats amb els diners de tots) que ens serveixen d’altaveu. No hi ha uns catalans de primera i de segona, i si tots som bons per treballar, tots som bons per opinar, i tenim dret a sentir les nostres opinions als mitjans, sobre tot als públics.
Finalitzo amb una anècdota: la passada setmana véiem a casa el programa Bocamoll Estiu, aquell on concursen nens (a la meva filla li agrada, i ja que s’ha d’empassar els meus partits del Barça, ha d’haver contrapartides). Quan estaven presentant els concursants, li va tocar el torn a un nano, em sembla recordar que anomenat Juan, que amb la mà al cor va dir “Jo vaig néixer a Colòmbia però el meu cor és català”. Ja sé que l’onze de setembre està a prop, i toca exaltació patriòtica, però fer servir a aquest efecte un nen, i en un programa per a nens, és simplement repugnant. I si algú pensa que el nen ho va fer de forma espontànea, que intenti imaginar-se un nen que digués “Jo he nascut aquí però em sento espanyol”. Pot? Jo no puc.
Here I am again
4 sep
Després d’uns mesos de silenci blocaire motivat bàsicament per l’excés de feina, retomo el blog amb l’inici del curs polític, per constatar que les coses no han canviat gaire en aquests mesos. La crisi continua, diuen, però els temes de que es parla als mitjans de comunicació són uns altres:
- El PP acusa sense proves de conspiracions a tres bandes (político-policial-judicials, molt en la línia dels “peones negros”) per a tapar les actuacions pressumptament delictives d’alguns militants seus a Madrid i València, en la coneguda com estratègia del calamar que ja casi podríem rebatejar oficialment com estratègia pepera, ja que fa anys que la practiquen. Tots recordem el cas Naseiro (tresorer del PP), que ells van intentar rebatejar com a cas Manglano (nom del jutge instructor), i des d’aleshores n’han hagut d’altres.
- CiU i els de la seva corda perden el temps en marejar la perdiu sobre la hipotètica resposta a donar una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional que practiqui un hipotètic retall sobre l’Estatut, donant per fet que aquest retall es produirà. Ja donen per fet això (ahir Felip Puig parlava de laminació de l’Estatut) i demanen referèndums, eleccions, i de tot. Jo ja tinc clar que encara que el Tribunal Constitucional només toqui una coma de l’Estatut, ells diran que s’ha trencat la seva columna vertebral, així que no cal donar-hi més voltes.
- En la mateixa línia, uns altres volen fer un referèndum inútil amb un motiu que, novament, no pot ser altre que continuar fent bullir l’olla de l’independentisme d’opereta que practiquen. Jo no crec que cap administració pública hagi de participar en això, perquè la llei s’ha de complir per tothom, però em sembla perfecte que uns particulars ho facin si estan avorrits i no tenen res millor en que entretenir-se, no tinc res en contra. Només demano que després no ens vinguin a vendre la moto de que el resultat, siguin quin sigui, té algun significat, perquè com diria el Molt Honorable Jordi Pujol, “això no serveix per res”.
- També s’ha parlat darrerament de l’alliberament de la pressumpta etarra Maite Aranalde, amb el líder del PP basc, Basagoiti, demanant caps de forma totalment demagògica i irresponsable. A mí no m’agrada que els assassins i els que els ajuden estiguin lliures, però prefereixo posar l’accent en la part bona de tot això. Ha quedat demostrat que l’Estat de Dret funciona, i que les seves normes s’apliquen fins i tot en favor d’aquells que el volen destruir. Crec que és la millor resposta que els podem donar.
- I per acabar, la prostitució, tema que sembli que ha aparegut ara (malgrat li diguin l’ofici més antic del món) i que només es practiqui a Barcelona. No cal dir que no és agradable (si més no per a mí), veure turistes borratxos practicant sexe amb prostitutes al carrer. De fet, tampoc seria agradable si ells no fossin ni turistes, ni borratxos, ni elles fossin prostitutes. Amb tot, crec que el problema de la prostitució no és que sigui més o menys visible, i que porta un rerefons molt complex que no es pot solucionar només amb presència policial. Presència policial que, d’altra banda, no es pot mantenir eternament (la policia té, malauradament, temes més greus de que ocupar-se). En aquest temes, com en tants d’altres, cal evitar la demagògia i treballar per trobar solucions.
Total, que la crisi existeix, però menys per als que la pateixen directament, no sembla importar molt.
