Sento i llegeixo avui alguns comentaris en relació amb els resultats de les eleccions d’ahir a Euskadi, que intenten deslegitimar-los amb l’argument que no han pogut presentar-s’hi els amics dels pistolers (bé, ells no ho diuen així, però és el que són). Diuen que, com que aquests que juguen a dues baralles, a la de la democràcia i la del tir a la nuca, no s’hi han pogut presentar, la derrota de l’anomenat bloc nacionalista (PNB, EA, Aralar i IU, tot i que aquests últims crec que ni ells saben què són) no és tal, i els resultats no són ni legítims ni democràtics, ni res.

És clar. Això és per ells inacceptable. Ara bé, que una part del poble basc no pugui expressar les seves idees sense la por fonamentada que potser l’insultaran, li cremaran el negoci o la casa o, directament, li posaran una bomba sota el seient del cotxe; o que ser regidor de segons quin partit impliqui la necessitat d’anar amb escorta tot el dia, o tantes i tantes coses que conformen el dia a dia de la vida dels que a Euskadi cometen el greu crim de no ser nacionalistes; tot això, és perfectament acceptable, i fa que els resultats electorals dels darrers trenta anys (victòries nacionalistes) siguin plenament legítims i democràtics. Ja (i no és una onomatopeia).
Com es pot tenir la pell tan fina per unes coses i tan dura per altres? O parlant més clar, com es poden fer servir dues vares de mesurar tan diferents? La paraula democràcia perd tot el seu significat en boca dels que veuen bé, o no veuen malament, que es compaginin les eleccions i les pistoles.
Per mi, la democràcia a Euskadi no serà plena fins que els assessins no estiguin tots fora de circulació. Aleshores sí podrem dir que tots els ciutadans voten lliurement, i veurem quin és el resultat, però mentre això no passa, sisplau, estalvieu-vos (i estalvieu-nos) el fariseisme, que s’us veu el llautó d’una hora lluny.