Abans d’ahir va ser presentat el nou projecte del Parc dels Tres Turons, que comporta l’expropiació de 300 habitatges de les cotes més elevades i el reallotjament dels seus ocupants a les cotes més baixes on s’hi construiran noves edificacions juntament amb les que es mantenen. Amb tots els matisos que es vulgui, és un projecte que fa compatible el benefici de la majoria (els potencials usuaris del parc) amb el respecte del dret de la minoria (els expropiats que seran reubicats a prop d’on viuen).
Jo puc entendre perfectament que l’expropiació no és un plat de gust per ningú, és quelcom traumàtic i desagradable, àdhuc en el cas que l’habitatge expropiat sigui una autoconstrucció feta en contra del planejament i tolerada per la desídia del governant de torn. Igual que puc entendre, per parlar d’un altre cas recent, que als veïns del Tibidabo el que els agradaria és que el Parc d’Atraccions no existís, per tal de poder gaudir dels seus habitatges amb tranquil·litat i sense tenir mig milió de visites l’any, perquè l’egoisme és un defecte del que ningú no ens salvem. Però crec que els interessos individuals no poden passar per davant dels col·lectius, perquè si no seria impossible fer res.
I què diu l’oposició? Doncs el de sempre. Un cop més, el Sr. Trias segueix la tàctica d’intentar acontentar tothom, i diu que anul·larà aquest projecte si governa. Realment, si un dia aquest bon home governa i compleix el que diu, no farà res més que tirar enrere projectes aprovats per l’actual govern municipal de l’alcalde Jordi Hereu, ja que entre això i convocar referèndums per qualsevol cosa, i no li quedarà temps per portar a terme cap iniciativa pròpia. Però, ben mirat, potser això ja li aniria bé, perquè em temo que d’iniciatives i projectes per a Barcelona el Sr. Trias i CiU no en tenen gaires.
Jo cada cop que sento parlar d’ell com “el nou alcalde”, no puc evitar un somriure. Més que res perquè les paraules “nou” i Trias posades a la mateixa frase són una contradicció en els seus propis termes. Una persona que ha estat conseller de la Generalitat, diputat al Congrés, on, com és sabut, va esmerçar el seu temps recolzant les polítiques neocon del “hombrecillo insufrible” (aka José Maria Aznar) gratis et amore, a canvi de res, i que ha vingut a acabar la seva gris carrera política a l’Ajuntament de Barcelona (com abans van fer Joaquim Molins i Miquel Roca, amb una carrera política molt més lluïda, però), pot ser qualsevol cosa menys nou.
I la seva actitud demostra aquesta afirmació. El que proposa no és nou, és el mateix que durant 23 anys de govern va fer CiU a Catalunya, i que ens ha portat a la situació actual.
El país necessitava equipaments, infraestructures, calien carreteres, vies de tren, hospitals, abocadors i presons. Però construir-les representava enfrontar-se amb les persones que podien resultar directament “perjudicades”, amb els que veien expropiades les seves propietats o amb els que tindrien al costat un equipament d’aquells que, amb raó o sense, hi ha a qui no agrada tenir-lo al costat. De forma que van fer el mínim del mínim, i això ha tingut dues conseqüències: la primera, la manca d’aquests equipaments i infraestructures que encara ara estem patint, i la segona, que la ciutadania no prengui consciència de que alguns equipaments són necessaris, i a algú (que no hauria de ser sempre el mateix, és clar) li tocarà tenir-los a prop, fomentant la cultura dels NIMBYS (“not in my back yard”).
Clar, és molt més agraït anar pels pobles amb el talonari de xecs donant subvencions que amb els projectes polèmics. Però igual que les subvencions són sovint necessàries, també ho són els equipaments i les infraestructures, agradin o no als directament afectats. Però quan el que es busca no és el benefici comú sinó mantenir-se en el poder és fàcil fer un raonament del tipus: “segurament no guanyaré cap vot per fer una infraestructura o un equipament que beneficiï molta gent, perquè el benefici no es percep tan clarament, i en canvi puc perdre vots dels directament perjudicats, perquè el perjudici sí que es
percep de forma clara, així que millor no faig res”.
Amb aquest raonament, si Trias o qualsevol altre candidat de CiU hagués estat alcalde, molts dels projectes que han portat Barcelona al capdavant de les ciutats del món no s’haurien fet. No s’haurien fet els Jocs Olímpics (ja que es van haver de fer moltes expropiacions al Poblenou), ni moltes altres actuacions de transformació urbana. Potser encara tindríem les vies del tren arran de mar, en comptes de les platges, no existiria la Rambla del Raval, i a la Sagrera no s’estaria dissenyant un àrea de nova centralitat, perquè en totes aquestes operacions hi ha hagut persones que han hagut de fer sacrificis.
Tinc clar que l’obligació del governant és governar, ja que per això ha estat votat. I governar implica prendre decisions en benefici de la majoria, que de vegades afecten negativament una minoria. La minoria, i els seus interessos, sovint legítims, s’han de respectar, però no poden fer-se servir per aturar els projectes que una ciutat o un país necessiten.
En cas contrari, estarem condemnats al fracàs, i jo no vull això per la meva ciutat.
