Avui es un dia trist, molt trist, com ho van ser ahir i abans d’ahir. Hem fet l’últim comiat a un company però, i sobre tot, a un amic. A un amic que en la salut i la malaltia, en l’alegria i en la tristor, en l’activitat política i en la relació personal va ser un model a seguir per tots nosaltres, i que ens ha deixat un buit difícil d’omplir.

Avui, alguns dels seus amics i companys ens han parlat d’ell, de la seva forma de ser, de les seves virtuts. Podríem dir moltes més coses d’ell, però de ben segur que tots plegats no arribaríem a fer-li justícia. Per això, només vull expressar la immensa tristor que sento. Tristor i també ràbia, per com és d’injusta la vida.
Sé que amb el temps aquest sentiment de tristor anirà afeblint-se, perquè la vida continua per nosaltres, i els éssers humans estem programats per superar adversitats com aquesta, perquè si no fos així se’ns faria difícil continuar. Dit així sona una mica cruel, però és la vida.
El que mai perdrem, però, és el seu record. Aquest no ens el podrà prendre ningú.
Fins sempre, company. Fins sempre, amic.