El petroli continua baixant, i quan escric això està per sota dels 68 $ el barril, quan fa aproximadament quatre mesos va arribar casi als 150 $. Ens deien aleshores que si l’augment de la demanda de Xina, que si les economies emergents d’Asia … eren les responsables de la puja. I ara què? La Xina i la Índia ja no consumeixen? S’han passat a la pila d’hidrògen? El que passa és una prova més que en les puges i les baixes, tant o més que les qüestions reals, té una gran responsabilitat l’especulació.

Persones (potser per mitjà de corporacions, però persones al cap i a la fi) fan moure el preu del petroli, de les matèries primeres o de la borsa com els dona la gana, ara a l’alça, ara a la baixa, amb l’únic objectiu, evident, d’engreixar les seves butxaques. Una prova més, per si feia falta, que el mercat no és aquell ens quasi màgic que somiava Adam Smith, i que si no es controla de prop, no només no compleix la seva funció d’assignació de béns i recursos, sinó que serveix perquè el fort abusi del feble.
En aquestes condicions, demanar confiança en l’economia, en una economia moguda per un mecanisme que alguns manipulen al seu gust, sembla una broma, i de mal gust.
I al mig de tot això, a mi em va tocar omplir el dipòsit de gasoil quan el preu estava, si no en el seu punt màxim, molt a prop. Casum l’olla! (edició posterior: no el dipòsit del cotxe no, el de casa que té mil litres de capacitat)