Ahir vaig anar a veure els Antònia Font al teatre municipal La Sala, de Rubí. D’una banda, se’m feia curiós anar a aquest teatre a veure una cosa que no fos l’Esbart Dansaire de Rubí, bé l’actuació de fi de curs de l’escola de dansa on assisteix la meva filla, bé l’actuació del cos de ball de l’Esbart el dia del soci. De l’altra, feia molt de temps que no anava a un concert, l’últim i casi l’únic que recordo així de pagament (vull dir, festes majors a banda) va ser un de El Último de la Fila al Velòdrom d’Horta, a principis dels noranta.

Però un cop que els Antònia Font actuen al costat de casa (bé, ja van actuar a la Festa Major de Terrassa aquest estiu, però començaven molt tard), els havia d’anar a veure i a sentir. I com la gent de totes les edats que omplia el teatre, en la seva immensa majoria incondicionals com jo del grup i que com jo se sabien totes les cançons casi de memòria (alguns, com un noi de la fila del darrera, sense el casi), no vaig quedar defraudat amb l’actuació. I és que del que fan m’agrada tot: les seves melodies (amb aquelles anades d’olla que de vegades tenen), les seves particulars lletres (imaginatives, en diuen a la seva web), amb aquelles paraules pròpies de ses Illes que de vegades em costen d’entendre, la veu i l’accent d’en Pau Debon …, en fi, tot.
Pau Debon, Joan Miquel Oliver, Pere Manel Debon, Jaume Manresa i Joan Roca, acompanyats per The New Royal Philarmonic Cuatro Quesos Orquesta (que no serà la Bratislava Simphony Orchestra però va prestar una acompanyament més que digne), ens van oferir prop d’un parell d’hores de concert que ens va permetre tornar a gaudir un cop més de tots els temes inclosos al seu disc Coser i Cantar (que per si algú encara no ho sap és un recopilatori de temes anteriors, però gravats amb una orquestra), amb alguna interpretació a destacar com la d’Astronauta Rimador, i algun afegit sense acompanyament com per exemple Darrera una revista als bisos.
I, tot i les vegades que he arribat a sentir els seus discos (Antònia Font, Alegria, Taxi, A Russia, Batiscafo Katiuskas i Coser i Cantar), perquè al cotxe mai no falta un disc seu, igual que no en falta un dels Estopa, sentir-los en directe és una sensació nova, que celebro haver tingut.
Per tot això, gracis.