Ahir, un seguit de persones organitzades al voltant de diverses plataformes (la majoria anti-quelcom, la versió casolana dels NIMBYs) van intentar demostrar la seva força convocant fins a onze manifestacions a Barcelona, en horari coincident.
Parlant clar, aquesta demostració de força ha estat un rotund fracàs. La premsa parla de mil cinc-centes o dues mil persones, és a dir aproximadament l’u per mil dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona. Sé que això de les xifres sempre és objecte de controvèrsia, però en aquest cas, encara que fossin el doble, els manifestants continuen representant una ínfima part de la ciutadania.
Quedi clar que una idea no és més o menys vàlida en funció del nombre de persones que la recolzen. Hi ha molt bones idees (en la meva opinió, evidentment subjectiva) que han trigat molt a ser reconegudes per la majoria de la ciutadania, o que potser no ho han estat mai. Però en democràcia, quan cal decidir, l’opinió de la majoria és la que ha d’imposar-se.
Sovint sentim, o llegim, acusacions de manca de representativitat contra els nostres governants de qualsevol ordre, acusacions que obvien que aquest governants han estat elegits de forma democràtica per centenars de milers de ciutadans. I no deixa de ser curiós que aquestes acusacions provinguin de grups amb una representativitat més que dubtosa, com la dura realitat demostra. Ni tant sols les associacions de veïns i veïnes incorporades a la FAVB, qui per cert no recolzava la convocatòria d’ahir, compten amb un gran nombre d’associats, i molt menys de gent que participi habitualment de les seves activitats.
L’Administració ha d’escoltar els administrats, organitzats o individualment, abans de prendre les decisions, però finalment la decisió s’ha de prendre. I, en el cas de l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, aquesta decisió s’ha de prendre tenint en compte els interessos de tota la ciutat, no els d’un barri o els dels veïns d’un carrer en concret. Si s’atenguessin aquestes exigències locals, possiblement no es faria res, perquè mai faltarà algú que estigui en contra de qualsevol decisió.
Evidentment, si ho mirem amb objectius purament electoralistes és més fàcil no decidir, i així s’evita trepitjar ulls de poll (i aquesta forma d’actuar ens ha portat on avui estem a Catalunya en matèria de gestió de residus o d’equipaments penitenciaris, per exemple), però els ciutadans elegim els nostres governants precisament amb l’objectiu de que prenguin decisions per nosaltres, de que governin, en tot el sentit de la paraula.
I si entenem que ho han fet bé, els podem tornar a votar. I si no, podem votar uns altres. Però el que no és de rebut, és que qualsevol, defensant interessos particulars, posi en dubte la legitimitat dels nostres representants.
