Aquest dies es parla de les modificacions en la legislació reguladora del consum de tabac, i torna a sortir a escena l’anomenat Club de fumadores por la tolerancia, per tal de defensar els presumptes drets dels fumadors (presumptes no vol dir que cregui que no en tenen cap, però no tots els que ells creuen tenir).

I jo em pregunto, ¿On eren aquest fumadors per la tolerància quan en un viatge en autocar de divuit hores a Andalusia cap als anys 70 t’havies d’empassar de grat o per força el fum de tothom que volia fumar (i sort que aleshores les finestretes dels autocars podien obrir-se)? ¿On eren quan a la Facultat de Dret els anys 80 havies de fer classe i examinar-te entre el fum dels companys i companyes que fumaven? No, ells van aparèixer quan van veure que, finalment, els drets dels no fumadors començaven a veure’s recollits per la legislació.

Tenen dret a defensar el que ells creguin que han de defensar, però parlar de tolerància … és una mica cínic. A mi em recorden a aquells que ara defensen aferrissadament el bilingüisme, però que quan el català era simplement tolerat (ja no parlo de quan era prohibit, jo no havia nascut) i només el castellà oficial, no tenien cap problema en el monolingüisme. El monolingüisme propi era bo. Quan s’intenta afavorir l’altra llengua (i consti que Catalunya és molt, molt lluny de ser monolingüe en català) venen les queixes. Molta cara, es diu això.

Els no fumadors tenen (tenim) dret a que ningú ens faci empassar el seu fum en un espai públic (obert o tancat, això és igual). Que algú vol fumar, doncs que fumi, però seva és la responsabilitat de no molestar ningú. Això és sempre així quan una desenvolupa qualsevol activitat que pot afectar els altres, i fumar no ha de ser l’excepció. No entendre-ho, em sembla una manca de respecte flagrant. I invocar la tolerància és tenir molta barra.