Avui inicia els seus treballs la comissió creada al Parlament de Catalunya per a investigar el terrible incendi d’Horta de Sant Joan. Experiències passades fan que sigui molt escèptic en quant als resultats que podem esperar d’ella. Al nostre país (i això aplica igual a Catalunya que a Espanya) les comissions parlamentàries d’investigació serveixen bàsicament per a crear o mantenir el focus mediàtic sobre el seu objecte més que per aclarir res, malauradament. Treballs, compareixences, moltes persones esmerçant el seu temps, per acabar amb l’emisió d’ un informe de conclusions el sentit del qual depén de qui tingui la majoria (si la té el govern, l’informe diu que ha actuat bé, si la té l’oposició diu el contrari), i amb la minoria sempre en contra, amb unes conclusions alternatives. Això si la majoria parlamentària que dóna suport al govern no tanca el xiringuito abans d’hora si veu que els treballs van per on no interessa, com va passar no fa gaire a la Comunitat Autònoma de Madrid.
I en el cas que ens ocupa ara, què és el que ha d’investigar la comissió? Si es van adoptar decisions errònies en la planificació i desenvolupament de les feines extinció del foc? Que tot es fes perfectament sembla gairebé impossible. Segurament es van produir errades, ja que estem parlant de persones, falibles per definició (des del més alt responsable fins el darrer bomber al peu del foc) obligades a prendre decisions sobre la marxa, en una situació on cada segon comptava, amb una informació no sempre complerta i en un escenari sotmés a variables externes impossibles de controlar (com ara les climatològiques). Si el que es busca és això, casi que es poden estalviar la feina.
És molt fàcil criticar amb tot el temps per estudiar els antecedents desde la tranquilitat d’un despatx la decisió que una persona (o més, tant se val) va haver de prendre en un minut, a l’estil del que fan aquells tertulians futbolístics que, comprovant després de vint repeticions dibuixant línies i congelant la imatge que aquell jugador era en fora de joc per cinc centímetres, sentencien categòricament que l’àrbitre els ha robat el partit. Però no deixa de ser una mica obscè, igual que són obscenes, en un assumpte que ha costat la vida de cinc persones, les filtracions interessades que des de part de la premsa s’efectuen de parts concretes del sumari judicial, sense tenir present que la valoració de les evidències ha d’efectuar-se de forma conjunta, i amb una clara finalitat inculpatòria.
Espero equivocar-me en la meva valoració, i espero que aquesta vegada la comissió serveixi per escatir la existència o no de responsabilitat política en un assumpte en que les responsabilitats penals, si existeixen més enllà de les dues persones que pel que sembla van iniciar el foc, ha de fixar-les la Justícia. Però sense oblidar que ningú pot ser condemnat, ni tan sols des del punt de vista polític, per prendre una decisió que ex ante, en el moment que es va prendre, i tenint present les circumstàncies, semblava raonable encara que, ex post, es comprovi que aquesta decisió no ha resultat ser la millor.
Tags: Comissió d'Investigació, Mitjans de comunicació, Parlament
Soy consciente de que las últimas actuaciones, o mejor dicho presuntos proyectos, del gobierno presidido por Rodríguez Zapatero no son un alarde de coherencia, pero eso no implica que cualquier cosa que haga o diga tenga que ser una tontería sin sentido, como muchos parecen creer, o pretenden que creamos.
Por eso me resulta curioso que, cuando Zapatero apunta a los especuladores como responsables del desplome de la bolsa de los últimos días, sea criticado por ello (por ejemplo aquí) por personas que llevan meses efectuando y/o reproduciendo predicciones apocalípticas sobre la economía española. Porque, digo yo, la espantosa situación de la economía española que estas personas llevan tiempo describiendo, no ha impedido que nuestra bolsa (Ibex 35) pasara de los 9.486,30 puntos en que cerró en la primera sesión de 2009, a los 11.140,90 a que cerró el pasado día 2 de febrero de 2010, con un aumento ni más ni menos que del 17,44% (y en antes había llegado hasta los 12.222,50 del día de Reyes, un aumento del 28,84%). Y si con tan mala situación se ha producido esta subida ¿por qué entonces esta caída del 9,31% (hasta los 10.103,30 puntos del cierre de hoy)? ¿Es que los inversores se han enterado ahora de lo que nuestros gurús tweeteros llevaban tiempo predicando? ¿Qué motivos económicos justifican esta súbita caída? Quiero decir, motivos que no existieran el 2 de febrero, claro.
Pues pocos o ninguno. Yo hace ya tiempo de creer que el comportamiento de la bolsa tenía relación directa o inmediata con la situación económica,no soy tan crédulo. Sé que hace ya tiempo que circulan por el mundo capitales especulativos, que igual se fijan en la bolsa, que en el petróleo, que en los productos agrícolas, y hacen subir o bajar los precios en su propio beneficio. Y lo demás les importa poco. Así que demos a cada uno su culpa, y en este caso el sistema que permite eso tiene una gran culpa.
Simplificando, no es tan complicado de entender: si yo tengo unas acciones (muchas acciones, solo o con otra gente) que cotizan a diez, puedo vender a nueve, o a ocho, si soy capaz de meter tanto miedo en el mercado que haga que la cotización baje hasta seis, o hasta cinco. Cuando esté ahí, vuelvo a comprar, y tengo las mismas acciones del principio, más unos buenos dineros (la diferencia entre los 8 o 9 a los que vendí y los 5 o 6 a los que recompré). Eso, y no otra cosa, explica que una empresa pueda bajar aparatosamente después de anunciar un aumento del beneficio o del dividendo a repartir. Lo demás son mandangas.
Y sí, es simplificar mucho, la realidad tiene más recovecos que todo esto, pero a grosso modo, por aquí van los tiros. Que tan bobos tampoco somos.
Cuando yo estudiaba empresariales, recuerdo perfectamente (no hace tanto) que nos explicaban que, en una empresa, el elemento fundamental era el capital humano, por encima de todos lo demás, puesto que era éste el que podía marcar las diferencias con la competencia. Consecuencia necesaria de ello era subrayar la importancia de mantener la motivación de los trabajadores motivados, reforzando su compromiso con la empresa.
Por lo que parece, una parte no despreciable de los empresarios de nuestro país o bien no han estudiado empresariales, o bien hicieron campana ese día, a juzgar por cómo se comportan: contratos lo más precarios que la legislación les permite (si pudieran tener despido libre serían felices), jornadas lo más largas posibles (y si no alargas de forma sistemática la jornada, sin cobrar, claro, eres mal visto), sueldos miserables, cuando hay beneficios el empresario gana, cuando hay pérdidas se pide al trabajador que se apriete el cinturón, y venga, que cuando el que tenemos se vaya, quemado, ya vendrá otro a quien exprimir, y así sucesivamente. Por no hablar de los que viven de y en la economía sumergida. Vamos, que les hablas de Maslow y piensan que te refieres a Philip Marlowe.
Pero que nadie se crea que éste es el típico post sobre buenos y malos, concretamente sobre lo malos que son los empresarios y lo buenos que son los pobrecitos trabajadores. No. Hay buenos empresarios que, pretendiendo y consiguiendo ganar dinero (de eso se trata), dan a los trabajadores la importancia que se merecen, y los tratan como lo que son, pieza fundamental de la empresa. Y por otro lado, junto a buenos trabajadores, los hay con tal actitud que harían quebrar a cualquier empresa. Como se suele decir, en todas partes cuecen habas.
Aunque nos haga mucha gracia a veces acordarnos del Lazarillo de Tormes y muchos vean la picaresca como un mal soportable, lo cierto es que su generalización es tan nefasta para nuestra economía como lo que más arriba explicaba de los empresarios. Y hay ejemplos a montones. Es increíble la alegría con la que se piden (y se dan) las bajas médicas (al menos cuando no hay crisis). El escaqueo es práctica habitual, sin el más mínimo remordimiento. Un ejemplo de ayer mismo: una joven sentada a mi lado en el tren le contaba a un amigo cómo otras amigas aprovechaban que el jefe muchas veces no estaba en la oficina para pasarse las tardes charlando, merendando, navegando por internet, y luego al jefe le decían que no habían tenido tiempo de hacer el trabajo, y de hecho la misma joven que hablaba explicaba que ella después de acabar una tarea se esperaba un rato largo a decírselo al jefe, y mientras navegaba por internet, etc. Les parecía lo más normal del mundo.
Y no es que lo hagan por fastidiar al malvado empresario. Cuando éste es la administración, pasa lo mismo. El mes pasado oía a un profesor de secundaria decir que era una putada que un profesor que estaba de baja cogiera el alta un viernes, porque si la cogiera el lunes, el interino que le está cubriendo podría cobrar el fin de semana, y en cambio el profesor de baja no pierde nada porque él está cobrando igualmente. Y todos contentos, total, paga la administración. ¿Más ejemplos? Tengo un familiar actualmente de viaje por Australia con una amiga, en plan aventura. La amiga está cobrando el paro ¿no debería estar buscando trabajo, y no de vacaciones?. Os aseguro que los ejemplos que digo son ciertos y los conozco en primera persona. Y son sólo los más recientes, seguro que todos teneis conocimiento de casos similares.
Pues bueno, si empresarios, trabajadores, pensionistas, etc. seguimos así, nos iremos todos al carajo. Y aunque siempre estará ahí un gobierno (el que sea) para echarle la culpa, eso nos servirá de poco.
Ahir Oriol Pujol, portanveu parlamentari de CiU, va recuperar la ja mítica frase del seu pare per a expressar la posició de la coalició en relació amb el projecte presentat pel govern que preveu la divisió de Catalunya en vegueries, i amb l’excusa de la crisi va dir: Què no veuen que, ara, això no toca?
Sembla que el Sr. Pujol pensa que els nostres polítics només poden tractar un tema a la vegada quan, com d’una manera sorneguera li va dir en Joan Ferran, el govern és capaç de fer dues coses alhora. Potser a les seves files això no passa, i són polítics monotasca (això explicaria moltes coses).
Però és només això, una excusa, que a més reflecteix de forma clara quins són els criteris de govern d’aquesta gent, per si algú ho havia oblidat.
El tema de les vegueries, històricament reivindicades, entre d’altres, per CiU, és un tema complex, com gairebé tots els que comporten el canvi d’un status quo fa molts anys que dura (ja ho deia el que va ser president dels Estats Units Woodrow Wilson, en una frase que mai oblido: si vols fer enemics, intenta canviar quelcom). Des de diversos llocs del territori es defensen postures en molts casos incompatibles, i és obligació del gover primer, i del parlament després, arribar a un resultat que, tot i no deixar content tothom, perquè això és impossible, sigui el millor per al conjunt del país. Davant això, la postura de CiU és fàcil: no ens mullem, que les eleccions són a prop, i no interessa enemistar-se amb ningú.
Això, que ja seria greu si es tractés d’una opció conjuntural perquè estem parlant d’una coalició que pretén ser alternativa de govern, reflecteix quelcom més, reflecteix els criteris que històricament han guiat l’actuació política de la coalició: Que hi ha un tema conflictiu? No ens mullem. Tant se val que sigui un abocador que una presó. Tant se val que siguin infraestructures necessàries per al país. Si ens ha de fer perdre vots, deixem-ho còrrer, aplicant el que hauria de ser el seu veritable lema: qui dia passa any empeny. I si cal que la cosa vagi encara més suau, enviem el Conseller Comas amb el seu talonari i tothom content. Quan la cosa peti, amb una mica de sort governaran uns altres, a qui podrem donar la culpa de tot el que no hem fet, i després ens presentarem com els salvadors que han de reconstruïr el país (suposo que no caldria aclarir-ho, però per si de cas, estic simplificant, no vull dir que no es fes res de res, només faltaria en 23 anys, però sí que no es va fer el que calia per purs càlculs partidistes).
De gestos cara a la galeria, els que calguin. Per exemple: el 1987 s’aprova una llei on es diu textualment (disposició addicional primera):
El Govern de la Generalitat, un cop constituïts els consells comarcals, ha de presentar al Parlament de Catalunya, en un termini màxim de tres mesos, una proposta per a exercir una de les dues vies d’iniciativa que estableix l’article 87.2 de la Constitució per tal d’obtenir, a través de l’alteració dels límits provincials, la integració en una sola província, denominada Catalunya, de les actuals províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
Sí, heu llegit bé, 1987. Després d’això, CiU va governar durant setze anys, i donat que la província única no es veu per enlloc, hem de suposar que durant aquest període la província única no tocava. Potser, doncs, podriem haver-nos estalviat la retòrica i posar en una llei quelcom que no pensem complir.
formular grans propostes de cara a la galeria però buides de contingut, esquitllar els temes conflictius i utilitzar la repartidora, aquesta és la tàctica, i no es pot negar la seva efectivitat, ja que els va mantenir 23 anys al govern. Podem dir, per tant, que va ser bona per la coalició, malgrat no ho fos per al país.
Tags: Catalunya, CiU, Joan Ferran, Oriol Pujol, Vegueries
Per si algú es confón, he de començar dient que tinc molts greuges contra en Joan Laporta. De sempre, des que es va a donar a conèixer amb l’Elefant Blau, l’he considerat un trepa ambiciós (més enllà del punt fins el que l’ambició es pot considerar una virtut) sense cap escrúpol i amb l’únic objectiu d’aconseguir el seu benefici personal servint-se sense manies de persones i institucions, i amb qualsevol tàctica. El que el Núñez de Crackovia anomenaria un indeseable.
No és que li tingui mania, és que aquest invidu n’ha fetes de molt grosses: la mentida coprotagonitzada pel seu cunyat Alejandro Echevarría, aquell que després de veure’s enxampat a la mentida que no tenia cap relació amb la Fundación Francisco Franco va justificar-se dient que l’havien fet patró sense saber-ho; l’escàndol de la venda de les entrades de la final de la Champions de Paris; la rebequeria del seu striptease a l’Aeroport; haver portat al Club a un plet i perdre’l per tal d’intentar allargar un any el seu mandat o les seves sortides de to, amb el seu famós ¡Al loro! … coses totes que no són noves.
No el vaig votar, vaig votar a favor de la moció de censura que va perdre (tot i que no va voler marxar, contra el que anys abans havia dit quan el censurat era Núñez) i no votaré mai ningú a qui ell recolzi com a president del Barça. I molt menys el votaré a ell per cap càrrec polític.
Però com dic això no és nou, ja ve de fa temps. Per això sorprén la freqüència i el to amb els que Laporta apareix ARA en les converses entre els convergents al Twitter, amb frases com ara:
Carretero es un pallasso de molt cuidado! Quina vergonya de personatge! i amb Laporta poden fer un circ
si Laporta entra a la política catalana, demano asil polític a Andorra
No cal desacreditar el Laporta, perquè ho fa ell solet …
els tics autoritaris de Laporta no són bons per a presidir el país. Catalunya no té un sistema presidencialista com el Barça
Per no parlar del canvi de posició dels dirigentes del partit: fa quatre mesos Artur Mas no es pronunciava, fa un mes i mig en Felip Puig expressava crítiques però no li tancava portes, i ara en canvi el mateix Felip Puig ja l’acusa de manca de seriositat.
Què ha canviat? Doncs ha canviat que Laporta no ha volgut (de moment, no posaria la mà al foc per ell) incorporar-se al projecte convergent (ep, ja sé que no li ho han demanat), i prefereix navegar per altres aigües, sembla que més properes al Reagrupament de Joan Carretero. I com ha passat de ser un possible fitxatge mediàtic a convertir-se en un rival que s’adreça a un electorat similar, i que per tant els pot restar vots, el que abans eren somriures i clucades d’ull ara s’han convertit en dubtes sobre la seva capacitat i seriositat. Molt coherent, tot plegat.
Sembla que, després de tot, no veuen tan clara la victòria com ens volen fer creure.
Tags: Autonòmiques '10, Carretero, Convergència, Laporta, Rea, Reagrupament
Potser la frase que més destaca la premsa de les que va dir Artur Mas en l’acte que va tenir lloc ahir a Barcelona, va ser la següent (la recullo de El Periódico):
Serà el Govern de la majoria, de la gent més preparada, entusiasta, més sòlida, que tingui alguna cosa important per aportar. Si aquesta gent és de CiU, millor. I si algú és millor i no és de CiU, l’aniré a buscar.
Trobo que és una frase força desafortunada, tant pel que diu, com pel que, sense dir-ho, comporta, tant si el que ens vol vendre és alguna cosa nova com si el que fa és reiterar quelcom ja sabut.
Anem a veure: els governs de Convergència (i Unió) durant vint-i-tres anys no estaven formats per la gent que ells consideraven (no vol dir que ho fossin) la més preparada i més sòlida, fossin o no militants de Convergència? Això és el que hauria d’haver estat, oi? Doncs si realment va ser així, el Sr. Mas ens està dient una obvietat, i per aquest viatge, no calen aquestes alforges ni tanta parafernàlia.
Com que no vull pensar que una ment tan preparada com la del Sr. Mas es dediqui a dir obvietats com si fossin grans principis (allò de solemnizar lo obvio que tant feia Aznar, segons encertadament va dir Felipe González), hauré de creure que en realitat això que ens diu ara és novedós, i representa un canvi respecte dels anteriors governs de CiU, governs en els que el Sr. Mas va ser Conseller, i fins i tot Conseller en Cap. El que em fa concloure que el Sr. Mas està reconeixent que en els governs de CiU des de 1980 fins 2003 no hi havia gent preparada, ni sòlida, ni amb coses importants per aportar, o bé que només buscava la gent preparada, sòlida i amb coses importants per aportar, dins de Convergència, mai fora.
No està malament que ho reconegui, tot i que hauria estat millor que aleshores hagués comptat amb gent més preparada, potser així la seva tasca de govern tindria més fites per a recordar que TV3 i un Eix Transversal que quan es va acabar ja era insuficient.
Interpretacions a banda, lamento veure (i ara ja deixo el to de broma) que el Sr. Mas també participa del discurs antipartits que tant d’éxit té darrerament, que aquest i no altre és el missatge subliminal que les darreres paraules del paràgraf reproduït transmeten. I quan dins un partit es cau en això, o bé creus molt poc en el teu partit (i ell ho sabrà millor que jo, però estic convençut que hi té gent molt vàlida, encara que jo no comparteixi les seves idees), o bé és que et limites a seguir la direcció en la que bufa el vent, i no sé què és pitjor.
Parlem clar: en l’hipotètic cas que el Sr. Mas arribés a governar, faria el seu equip amb gent que participés de les idees presents en el seu programa electoral (llevat que volguès trair la voluntat dels electors), i això vol dir gent ideològicament propera, raó per la que el fet que militessin o no a Convergència no tindria cap importància. La inclusió d’independents als governs no és un invent de Mas (ni de Sarkozy), ho han fet i ho fan tots els partits des de sempre (un exemple és l’actual govern de l’Estat, amb diversos ministres independents, que no vol dir que siguin precísament els millors del govern). Però sempre són gent propera, evidentment.
Hi ha independents que segueixen fil per randa les consignes, i hi ha militants d’un partit que no per això perden la seva capacitat crítica individual. Per mi (i d’aquestes coses al PSC també en sabem, creieu-me), que una persona sigui independent no és un valor per se, és únicament una persona que, compartint bona part de l’ideari (repeteixo, ni Mas ni ningú faria Conseller algú que no volguès aplicar el seu programa), no ha volgut agafar el compromís d’incorporar-se al partit com a militant. Ho respecto, però no per això l’admiro, ni crec que això hagi de ser un plus. Alguns pel que sembla creuen que sí.
Tags: Artur Mas, Convergència
Dissabte passat vaig tenir ocasió d’assistir a la inauguració de la Biblioteca Mestre Martí Tauler, de Rubí. Bé, hauria de dir de la nova ubicació, ja que aquesta biblioteca ja existia, en un petit (si més nou comparat amb el nou) edifici situat al Complex Cultural l’Escardívol (potser a algú li soni la zona de l’Escardívol com una de les afectades per la terrible riuada del 25 de setembre de 1962).
No vaig anar per veure al President Montilla, no, tot i que vaig seguir amb interés el seu discurs i els de la resta d’oradors, com la companya Carmen Garcia Lores, Alcaldessa de la ciutat (qui en aquesta entrada del seu blog ens ofereix unes fotografies de l’acte), el company Antoni Fogué, President de la Diputació de Barcelona o el President de l’Associació de Veïns de la Plana de Can Bertran, Sr. Manuel Ramos, sinó perquè jo he estat i continuaré sent usuari d’aquesta biblioteca, un dels molts vincles que m’uneixen a Rubí (visc a prop, hi tinc família i la traveso cada dia en els FGC). I aquesta inauguració, més enllà de l’alegria que suposa que qualsevol ciutat del nostre país aconsegueixi un nou equipament cultural, presenta una particularitat de gran contingut simbòlic.
La biblioteca ocupa un dels edificis que en un temps (fins 2002) va ocupar la Fábrica Electrotécnica Josa, empresa de fabricació de material elèctric vinculada a Rubí des de fa molts anys, que actualment dóna feina a quatre-cents treballadors i es troba ubicada al Polígon Industrial La Llana de la mateixa ciutat (un dels paissatges que cada dia veig des del tren). De fet, si a la foto observeu la part superior de l’edifici, podreu veure les lletres BJC, que a més de ser la marca que identifica els seus productes, són les inicials del seu fundador, el Sr. Buenaventura Josa Camarasa. Això té per mi un gran valor simbòlic perquè crec que el fet que l’antiga fàbrica, un cop remodelada, aculli actualment la biblioteca, constitueix un immillorable lligam entre el passat industrial i obrer de Rubí, ciutat de treballadors i treballadores en bona part vinguts d’altres indrets, sovint amb un baix nivell educatiu i el seu futur, un futur ja present, on la difusió de la cultura, en qualsevol format, i la seva posada a l’abast de la ciutadania, ha de ser peça fonamental per a l’assoliment d’una societat més justa.
És un edifici de 8.000 m2, dels que la biblioteca n’ocupa 3.500 m2, fet que la converteix en la segona biblioteca més gran de Catalunya, després de la Jaume Fuster de Barcelona. Compartint espai amb la biblioteca dotada de 400 punts de lectura i 40 punts de consulta informàtica, hi ha una sala polivalent per conferències, concerts i petits espectacles, una sala d’exposicions temporals, el Centre d’Estudis Històrics, on s’ubicarà l’entitat Grup de Col•laboradors del Museu de Rubí, el Magatzem del Museu Municipal, l’Arxiu Municipal i Ràdio Rubí (emissora municipal que va realitzar la primera emissió tant a Catalunya com a la resta de l’Estat després del restabliment de la democràcia) .
S’ha fet esperar, ja que les obres han estat llargues, i també costoses (11 milions d’euros d’inversió, la ciutadania ha de saber on van els diners dels nostres impostos), però el resultat ha valgut la pena. Les meves felicitacions, doncs, per a tots els rubinencs i les rubinenques. Ara només cal que l’aprofitin. Jo penso fer-ho.
Tags: Biblioteca, Carme Garcia, José Montilla, Rubí
Com calia esperar, la proposta efectuada pel govern d’endarrerir l’edat de jubilació fins als 67 anys ha provocat reaccions immediates, i com era també d’esperar, la major part de les reaccions ha estat negativa. A la blogosfera (a la part d’ella que jo arribo a conèixer), la cosa també ha anat així, moltes reaccions i moltes de negatives (algunes argumentades, d’altres farcides dels tòpics i dels insults que alguns deixen caure a tort i a dret contra tot el que aquest govern fa), tot i que també hi han hagut algunes de positives, com la de Roger Senserrich, molt ben argumentada com acostuma a ser marca de la casa, que us aconsello llegir (segur que en treureu molt més del seu post que d’aquest).
A veure, jo puc entendre que, d’entrada, que et diguin que hauràs de treballar dos anys més del que comptaves no agradi, tot i que personalment a mi m’és igual, ja que per qüestions alienes a mi, ja tenia coll avall que no podré jubilar-me fins els 70 anys si vull cobrar la pensió sencera, suposant que el sistema aguanti i es mantinguin els períodes de cotització actuals (això ve motivat perquè quan jo vaig començar a exercir els advocats que ho feiem per compte propi haviem d’incorporar-nos necessàriament a la Mutualidad General de Previsión de la Abogacía, i no podiem fer-ho al Règim d’Autònoms de la Seguretat Social, i això no va canviar fins 1995, quan jo vaig afiliar-me, però clar 1995 + 35 = 2030, i jo vaig néixer el 1961).
Perdò per la disquisició personal, ja hi torno. Deia que puc comprendre que la proposta no agradi, però més enllà d’això, i fugint de demagògia barata, caldria no perdre de vista que no ens trobem davant un dret diví. Això de les pensions és un invent humà, i un dret aconseguit, com tots els altres, després de molta lluita. A diferència dels drets donats per qualsevol Deu, els drets terrenals, i més els de contingut econòmic, no poden posar-se d’esquena a la realitat, ja que si ho fan, la realitat acaba passant-hi per sobre. I per tant cal fer que aquest dret sigui viable.
És necessari, doncs, superar els prejudicis i entrar en el tema. I el tema és que vivim més anys que abans (crec que això no ho discuteix ningú), i que per tant, en promig, estem més anys cobrant pensió, el que unit a la baixa natalitat fa lògic que puguin plantejar-se dubtes sobre la viabilitat del sistema. Hi ha qui pensa que el sistema és viable, como ara el professor Vicenç Navarro, però malgrat compartir habitualmente les seves opinions, i que moltes les coses que diu en el seu escrit són correctes (per exemple que l’augment de l’esperança de vida no implica necessàriament que les persones arribin a una edat més avançada), la realitat innegable és que vivim més anys (possiblement amb variacions en funció del tipus de treball), que això genera més despesa en pensions i que algunes de les propostes que ell fa, com l’augment de l’aportació de l’Estat a les pensions, semblen difícil d’implementar, ja que aquest augment hauria de ser finançat pels impostos o bé per la reducció d’altres despeses, i sincerament no veig com fer ni una cosa ni l’altra en quantia suficient (no, la reducció dels sous dels polítics no dóna per això). Malauradament en aquest sentit, no som ni hem estat mai Dinamarca.
Davant aquesta perspectiva, podem fer bàsicament dues coses. La primera tancar els ulls i blasmar el govern amb els tòpics de sempre: govern dolent, Zapatero culpable, que li dona els diners als bancs, que té comprats els sindicats, eliminem càrrecs públics, eliminem les autonomies, i blablabla. L’altra és entrar a discutir, amb dades, sense demagògia, quin és l’abast de la qüestió, i quines mides cal adoptar, buscant el màxim consens, ja que sempre hi ha més d’una alternativa, i no és bo tancar-se a cap, d’entrada (a banda d’acabar amb pràctiques escandaloses, com les prejubilacions practicades per algunes empreses o el frau a la Seguretat Social).
El sistema de jubilació espanyol no és de capitalització (en el que cadascun cobra en funció del que ha aportat i dels rendiments generats per les seves aportacions), ans de repartiment, el que vol dir que les pensions que cobren els pensionistes d’avui les estem pagant els cotitzants d’avui, i que les nostres (en el seu cas) les pagaran els cotitzants de demà. En els nostre sistema, la pensió de jubilació no depén només del que hom ha cotitzat, sinó també d’altres factors, como ara els anys de vida després de la jubilació. És un sistema més solidari, però que per ser viable necessita que el que es recapta en cada moment doni per pagar les pensions ja acreditades. I en un escenari de major demanda de pensions i baixa natalitat i incorporació tardana al mercat de treball l’equilibri entre el que es paga i el que es recapta és lògic que es vegi afectat.
No ens enganyem. Les posicions pressumptament radicals que al·legant la defensa dels treballadors estan en contra de tocar qualsevol cosa (i que per això són en realitat les més conservadores), són un veritable perill per al nostre sistema. Deixar que el sistema esdevingui inviable és posar en safata de plata l’excusa a aquells que estan esperant-la per tal de substituir-lo per un de capitalització, com ja va passar a Xile el 1981. No ens enganyem, aquesta gent hi és, i no dins les files del partit socialista, precísament. I no ens ho podem permetre.
Encara que molts ja no ho recorden, ara fa casi 25 anys, el 1985, el govern socialista de Felipe González va aprovar una reforma de les pensions (Ley 26/1985). La reforma consistia en ampliar el període aplicable per calcular la base de la pensió, que fins aleshores era de dos anys, el que haviat donat lloc a la pràctica generalitzada (de la que treballadors i empresaris eren còmplices, aquí no hi ha havia bons i dolents) de cotitzar els darrers dos anys per una base molt superior a la de la resta de la vida laboral, amb la intenció de generar una pensió de jubilació superior. Era evident que això no s’aguantava per enlloc, però en aquell moment es van sentir críticas similars a les actuals, inclús va haver una convocatòria de vaga general. Ara, però, ningu discuteix que aquella reforma era imprescindible.
Els socialistes volem mantenir les pensions, i la millor manera de fer-ho és no tenir por de discutir sobre elles. Si no agrada la proposta del govern, fem-ne d’altres (realistes, si pot ser). No hi ha res sagrat, la xifra de 65 anys és tan o tan poc válida com la de 67, 70 o 60. Potser poden haver diverses edats en funció de la professió (aixo ja hi és en alguns casos), potser cal incentivar la prolongació de la vida laboral (això també s’està fent ja), potser podem augmentar l’aportació de l’Estat a les pensions com s’ha proposat (tot i que com he dit ho veig difícil) … El que no podem fer, de cap manera, és emprar la tàctica de l’estruç i ficar el cap sota terra, o ens penedirem. Advertit queda.
El tema de la energía nuclear, y todo lo que comporta, es ciertamente complejo, como lo suelen ser la mayoría de temas importantes, y los argumentos a favor y en contra han sido y son numerosos, y en su mayoría dignos de estudio. Es por ello que no tengo una postura clara al respecto, aunque sí un par de premisas que por evidentes quizás no sería necesario enumerar, pese a que voy a hacerlo aunque solo sea por poner un poco de orden en mi cabeza:
- Las necesidades energéticas mundiales, y de nuestro país en particular que es en lo que más quiero centrarme (y esto vale para España y para Catalunya), no van a disminuir, sino a aumentar, porque aunque cada vez se tenga más presente la variable energética en el diseño de todos los objetos que nos rodean (y de los edificios en que nos encontramos), el número de dispositivos que consumen energía cada vez es mayor, tanto a nivel doméstico como a nivel industrial.
- Si queremos satisfacer esa demanda energética creciente, debemos aumentar nuestra producción. Descartados a medio y largo plazo los combustibles fósiles, tanto por su disponibilidad limitada como por sus negativos efectos medioambientales, nos quedan la energía nuclear y las denominadas renovables (hidráulica, solar, eólica, etc.), u otras que puedan desarrollarse en el futuro.
Lamentablemente, y desde hace ya muchos años, se ha ido pasando de puntillas por el debate nuclear, pero sin entrar en él, manteniendo unas posturas típicas y tópicas (simplificando, izquierda antinuclear, derecha pronuclear) y aplicando la máxima catalana del qui dia passa any empeny (o dicho de otra forma, ir haciendo). Y algún día tendríamos que coger el toro por los cuernos y debatir el asunto de verdad, desterrando la división entre buenos y malos y adoptando la postura que más convenza a la mayoría, a sabiendas de que no hay fórmulas mágicas y que cualquier solución tendrá ventajas e inconvenientes.
Lo que no se puede, o no se debería hacer, es la demagogia que, tradicionalmente, se hace con este tema, de la que es buena muestra la actual polémica del Almacen Temporal Centralizado (ATC) (temporal porque el almacenamiento es por sesenta años, tiempo inferior al de vida de los residuos). Y no quiero con ello decir que todas las posiciones sean demagógicas, en absoluto, las hay demagógicas y las hay razonables.
Hay quien defiende que dicho ATC no es necesario, y que los residuos de alta actividad pueden seguir almacenándose en las piscinas o en los contenedores ubicados en las propias centrales que generan la inmensa mayoría de ellos. A ello se responde que el almacenamiento centralizado minimiza el número de instalaciones nucleares y optimiza los costes (al concentrarlos en una única instalación). En contra del ATC tendríamos por tanto el argumento del mantenimiento del status quo (siempre que no se supere la capacidad de almacenamiento de las centrales) y a favor los argumentos de ahorro económico y, para quien teme por los riesgos que pueda comportar, la concentración de dicho riesgo en una única instalación en lugar de repartirlo entre varias.
Bien, discutible y opinable. Pero lo que no lo es, es que dichos residuos de alta actividad existen y que las centrales nucleares en operación producirán más en el futuro, y alguna salida habrá que darles, digo yo. Y limitarse a decir no me los ponga usted en mi pueblo, en mi comarca o en mi comunidad autónoma, desprende un tufo a NIMBY (not in my backyard, no en mi patio trasero) que la retórica no puede disimular.
La decisión sobre la ubicación compete al gobierno del Estado, ciertamente, pero sería deseable que pudiera hacerse con la aquiesciencia de los habitantes del lugar dónde se ubique, y cuando digo esto me refiero a los del municipio o comarca, no a los de la Comunidad Autónoma. ¿Por qué un ciudadano de Figueres debería poder decidir si el ATC se ubica en Ascó, cuando tiene mucho más cerca Francia, y sobre eso no puede decidir? ¿Puede un ciudadano de Almadén (Ciudad Real, Castilla La Mancha), vetar la instalación en Villar de Cañas, de la que la separan 280 kilómetros por carretera? ¿Y si es así porque no puede vetarla en Santa Eufemia (Córdoba, Andalucía) que está a 28 o Capilla (Badajoz, Extremadura) que está a 26? Me temo que las Comunidades Autónomas tienen poco que decir en este asunto, diga lo que diga José Montilla, Artur Mas, Maria Dolores de Cospedal o el Parlamento de Castilla-La Mancha.
No se puede defender la autonomía municipal solamente cuando interesa, y cuando no, intentar imponer directrices unitarias. Como tampoco es de recibo criticar a los políticos por actuar al dictado de las direcciones de sus partidos, olvidando (dicen) los intereses de sus electores, y en cambio aplaudir que desde las sedes centrales de los partidos se den consignas de obligado cumplimiento en este tema. O acusar a los municipios que quieren albergar el ATC de tener motivaciones económicas, cuando dichas motivaciones están, evidentemente, detrás de casi todas las opiniones. Y puestos a decir, tampoco veo muy lógico posicionarse radicalmente en contra de todo lo nuclear, pero poner el grito en el cielo cada vez que alguien intenta hacer un parque eólico (que si es feo, que si afecta a la fauna), un campo solar o una presa. Ojo, no digo que las críticas a esas instalaciones sean infundadas, todas ellas tienen aspectos problemáticos, pero sí que en ocasiones hay que abandonar el perroflautismo, bajar del pedestal, de las nubes o de dónde quiera que se esté por encima del bien y del mal y tomar decisiones necesarias, porque si la energía no viene de una fuente, deberá venir de otra, salvo que queramos volver a vivir en la era preindustrial (opción respetable, pero que muy poca gente defiende).
Por eso, como antes decía, es preciso un debate sin prejuicios al respecto, un debate que cierre el tema por un período razonable, sin estereotipos, sin prejuicios, sin buenos ni malos, sin vencedores ni vencidos, y que nos permita encarar el futuro sin tener que estar a cada momento discutiendo de nuevo de lo mismo.
Y para finalizar, dejo aquí:
Por un lado, las palabras del alcalde de Villar de Cañas, del Partido Popular, quien creo que nos ofrece una perspectiva realista de la cuestión, más allá de partidismos.
Y por el otro la noticia del apoyo de 16 de los 17 municipios del área nuclear de la Ribera d’Ebre (salvo Flix) a la candidatura de Ascó para albergar el ATC (está en parte en catalán y en parte en castellano, son 59″, pero antes hay publicidad).
Tags: Artur Mas, Energia nuclear, José Montilla, Magatzem de residus, Maria Dolores de Cospedal
