Sic Transit Gloria Mundi
Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Welcome to Catalunyistan
17 nov
Jo no sé si la informació que El Mundo publica en relació amb la suposada existència de comptes d’Artur Mas a Suïssa és o no certa. És més, el mitjà en qüestió no m’ofereix cap confiança, i per tant no m’estranyaria que fos una invenció. Tots coneixem quin tipus de periodisme practica el diari del senyor del corpiño, i com no ha tingut mai cap mania en inventar-se històries per perjudicar a aquells que deuen considerar els seus enemics. Al partit socialista tenim molta experiència en aquest tema, ja que companys nostres han estat blanc habitual de les seves fabulacions. Nihil novum sub sole. Però no podem oblidar que, de vegades, ha publicat informacions que han acabat confirmant-se, i això fa que no puguem limitar-nos a tancar els ulls, sinó que cal una resposta per part del perjudicat, de l’injuriat, si és que parlem d’una mentida, perquè és un responsable polític i està obligat a fer-ho.
Quan dic una resposta, estic pensant en un desmentit clar i contundent i la immediata interposicions d’accions legals contra el mitjà. I punt. Això és el que es podria esperar en un país mitjanament normal. Però, malauradament, Catalunya sembla, cada cop més, Catalunyistan, segurament per no desentonar dins aquest Espanyistan on per ara som, i la resposta del Sr. Mas ha estat la podria esperar-se del governant de qualsevol república bananera de les que encara en queden unes quantes al món. Artur Mas ha tingut la barra, perquè no té un altre nom, de retreure als catalans que no estiguin al seu costat davant la informació publicada. Què vol dir estar al seu costat? No demanar cap explicació? Tirar terra sobre el tema? La tàctica no és nova, ja s’ha practicat altres vegades: es presenta un atac (perquè si la informació no és certa està clar que ens trobem davant un atac) contra una persona, o si m’apureu contra un partit, com un atac contra l’independentisme, o directament contra Catalunya.
I no, senyor Mas, jo no sóc menys català que vostè i no em sento atacat per ser-ho. Igual que no crec que cap espanyol s’hagi sentit atacat quan el mitjà en qüestió (també conegut, merescudament, com “el inmundo”) ha atacat ministres del govern d’Espanya (casualment socialistes), ni crec que s’hagin hagut de sentir atacats els andalusos quan el blanc dels seus atacs han estat membres del govern d’Andalusia. Em repugna, com a demòcrata i com a persona respectuosa de la llei, que hi hagi qui pensi que tot s’hi val, i practiqui allò de difama que algo queda, i per tant m’agradaria que qui fa això carregués amb les conseqüències, sense cap clemència.
Però també em repugna, i molt, que un governant s’emboliqui amb la bandera per a intentar convertir atacs personals en atacs contra el país, i amb aquesta excusa demanar que el votin, que és el que el Sr. Mas ha fet. És, en poques paraules, F-A-S-T-I-G-Ó-S, tant com el que fa El Mundo. Vostè no és Catalunya, vostè no representa ni tan sols l’independentisme, al qual ha arribat a última hora i per conveniència. Si d’alguna cosa anem sobrats en aquests temps és de partits independentistes, i per tant, presentar-se com l’única garantia per als que volen la independència (que no és el meu cas) és fals i trampós.
Perquè, a sobre, Sr. Mas, vostè és el líder d’un partit que ha hagut de prestar una fiança per import de 3,2 milions d’euros per respondre de les seves responsabilitats en el saqueig del Palau de la Música, que poden ascendir a sumes molt més importants. Ja sé que no hi ha sentència encara (i al pas que anem no sé si l’arribarem a veure), però hi ha indicis més que versemblants, i informes contrastats (i en cap cas inventats, com pot ser el de El Mundo) que expliquen com Millet i Montull rebien un 4% (en Pasqual es va quedar curt) de l’import de les obres adjudicades a certes empreses per l’administració convergent i aquest percentatge es repartia entre aquests dos individus (1,5%) i Convergència (2,5%). Amb aquests antecedents, sembla que fora d’esperar una actitud una mica més discreta.
Però tampoc no m’estranya que Convergència i Artur Mas adoptin aquesta actitud quan, malgrat el que he dit, continuen en la primera posició en les opcions de vot. Pel que sembla, hi ha molta gent que no l’importa que li robin (no cal dir que els diners desviats els hem pagat tots, perquè augmentava el preu de les obres realitzades), mentre qui li roba sigui “dels seus”. Aquesta és la pena d’aquest i de tants països, que no importa què es fa, sinó qui ho fa, i si és dels “nostres”, tant se val. Això diu molt poc de la maduresa del país, però és el que hi ha, i no oblidem que el ciutadà que vota corruptes no és víctima, sinó còmplice.
Jo no sé si Catalunya serà o no algun dia independent, i la veritat és que no és el que més em preocupa (ho veig com quelcom més instrumental que altra cosa), però sí que m’agradaria que, en qualsevol cas, fos un país que no tolerés la corrupció dels governants, de tots els governants, sota cap excusa, i no com ara. Perquè Esperanza Aguirre s’equivoca quan diu que una Catalunya independent seria una república bananera, Catalunya JA ÉS ARA, com Espanya (un altre dia en parlarem), una república bananera, per a això no li cal la independència. El pitjor és que si els que ens han de portar a la independència són el Sr. Mas i els seus, la cosa no millorarà, així que haurem de posar un rètol a l’entrada que digui: WELCOME TO CATALUNYISTAN.
La xocolata del lloro
15 jul
En un país com el nostre on els polítics són les víctimes preferides de les crítiques de tothom (inclús d’aquells que no mouen un dit si no és en el seu propi benefici), era d’esperar que una mesura com la reducció d’un 30% del nombre de regidors tingués una acollida d’allò més favorable. No cal dir que en un tema com el nombre de regidors que ha de tenir un Ajuntament, com en tantes altres coses, qualsevol xifra tindria un punt d’arbitrarietat. L’art. 179 de la LOREG estableix l’escala que s’aplica a Espanya, que a un municipi com per exemple Sant Quirze del Vallès l’assigna la xifra de disset regidors (que serien 21 si es superés la barrera dels 20.000 habitants, que ja es troba molt propera).
És disset el nombre ideal? Seria millor un nombre superior? O un nombre inferior, com per exemple els dotze (o tretze, si el nombre ha de ser senar i arrodonim a l’alça) que resultarien de rebaixar un 30% el nombre actual? No ho sé, tot és discutible. Però el que sí que sé és que si amb aquesta mesura hom pensa que s’aconseguirà un estalvi substancial en la despesa que generen els regidors (un estalvi proper al 30%, per exemple), lamento dir-li que s’equivoca. Dels disset regidors de l’Ajuntament de Sant Quirze, només dos tenen dedicació exclusiva, i per tant podem dir que cobren un sou del que viuen (i, per si a algú l’interessa, cap d’ells és del PSC, malgrat el PSC forma part de l’equip de govern), la resta cobren una compensació (o dieta, o digueu-li com volgueu) per les reunions a que assisteixen. Per això podem dir que el suposat estalvi seria la xocolata del lloro.
En canvi, el que segur que s’aconsegueix és disminuir la pluralitat. No tinc jo tan clar que fomenti el bipartidisme, com alguns opinen. això dependrà de cada cas. Però que disminueix la pluralitat, i que pot provocar que algunes veus quedin fora dels consistoris, és evident. I malgrat això, molts dels que demanen més democràcia ho aplaudeixen … En fi, ja sabem que som un país estrany, ple de contradiccions, i aquest és un exemple més. I si a això li afegim el traspàs de poder que es pretén fer des dels municipis cap a les Diputacions, el tema és encara pitjor. La crisi serveix d’excusa per tot.
Davant tot això, nosaltres només podem dir que continuarem treballant per als nostres ciutadans, a més o menys regidors, però amb les mateixes ganes.
Acabo amb una anècdota: Si a les darreres eleccions municipals els regidors a designar a Sant Quirze haguessin estat tretze i no disset, tots els partits, menys el PSC, tindrien un regidor menys dels que ara tenen, el que hagués enfortit la nostra posició i, per exemple, faria que un pacte PSC-CiU fos majoritari. Des d’un punt de vista partidista, no hauria estat un mal negoci.
Eurovegas go home!
24 jun
El títol d’aquesta entrada se sent cada cop amb més força, i coincideix amb el d’un article que Jordi Évole escriu avui a El Periódico, i que m’ha impulsat a escriure aquestes ratlles.
Fora bo que algú es fes les preguntes que ens planteja Jordi Évole, com ara si voldrien Eurovegas al costat de casa seva, o al seu lloc d’estiueig (perquè, sí, hi ha gent que estiueja, i li agrada gaudir d’un entorn natural), i fer-los pensar que el que no vulguin per a ells, no ho haurien de voler per als altres.
Fora bo, també, que els que ens governen, en comptes de fer demagògia de la més barata, com el Sr. Homs o el Sr. Mas, sortissin de l’esquizofrenia on estan instal·lats. Volem ser Massachusetts, o volem ser Nevada, l’estat amb més atur de tots els Estats Units? Volem desenvolupament tecnològic o volem màfies, drogues i putes? Una cosa o altra, les dues no pot ser. I, ja en un terreny més personal, el futur que els Srs. Mas, Homs o els de la seva corda volen per als seus fills o néts és que facin de cambrers/es o aparcacotxes? (sigui dit amb tot el meu respecte per a les persones que fan aquestes feines, però que segurament no les farien si tinguessin possibilitat de fer una altra cosa). O aquestes feines ja van bé per als fills dels pobres (aquests als que cada cop els posen pitjor que puguin estudiar, apujant taxes i empitjorant les condicions de l’educació pública)? Reitero el que deia abans, el que no ho vulguis per a tu, no ho vulguis per als altres.
L’atur és un problema, sí, un problema molt greu, però Eurovegas no és la solució. No tota l’ocupació és igual, i en tenim un exemple ben proper: mireu on som, entre d’altres coses, pel sobredimensionament del sector de la construcció … però és clar, en seu moment molt poca gent deia res en contrari, això generava ocupació, i tots contents quan els joves deixaven els estudis per a anar a guanyar dinerets amb el totxo. Ara, tothom critica el model, però de tota manera sembla que no ha servit de res, perquè ens volen fer ensopegar un altre cop amb la mateixa pedra, treball de poca qualitat que pot ser una mica de pa per avui, però que evidentment és gana per demà. I, a sobre, per a aconseguir aquest pressumpte manà resulta que hem de de fer una llei a mida d’aquests individus, una llei privada per a ells, que per si algú no ho sap és l’origen de la paraula privilegi.
I em dol, també, la posició tèbia del PSC, dels seus militants i dels seus càrrecs, en relació amb aquest projecte, on alternem crítiques i posicionaments clarament contraris amb opinions, inclús actuacions, diguem-ne “comprensives” envers el projecte. Em sembla increïble que nosaltres tampoc no haguem aprés res del nostre passat proper. No veiem on ens ha portat el bandejament de la ideologia i l’aposta pel pragmatisme, pel curt-terminisme? Tornarem a repetir, un cop més, els mateixos errors? Si, de nou, també en aquest tema, fem nostres els valors de la dreta i actuem com ells, per què se suposa que els ciutadans ens ha de votar? Per què han de votar l’imitador, si ja tenen l’autèntic? Tenim una ocasió immillorable de demostrar a la ciutadania que no som el mateix, que no representem el mateix, i que volem un futur diferent per al nostre país. I no estarem sols en aquest tema, hi ha molta gent que comparteix aquesta opinió, i no vol aquest model de país.
En fi, que amb tot el nostre fet diferencial i demès galindaines patriòtiques que ens expliquen per tenir entretinguda la canalla, la Catalunya que alguns volen no està tan allunyada d’aquella Espanya cutre franquista que tan bé va retratar Berlanga a “Bienvenido Mr. Marshall”. Qui ens ho havia de dir !!!
Per tot això, NO a Eurovegas, Eurovegas go home!
Especialistes en crear ocupació
16 may
Sabeu que el programa d’estabilitat que el govern de Rajoy ha enviat a Brusel·les preveu un atur del 22,3% a Espanya per finals de 2015?
Sabeu que la Comissió Europea ha corregit aquesta previsió a pitjor i diu que acabarem 2013 amb un atur del 25,1%?
Sabeu a finals de 2011 la taxa d’atur era del 21,6%?
Això vol dir, en poques paraules, que Rajoy i la seva reforma no només no crearan ocupació, sinó que encara en destruiran, i que Rajoy acabarà el mandat amb més aturats que quan el va començar.
Perquè ha servit i servirà, doncs, la reforma laboral? Servirà pel que havia de servir, no oblideu que tant per Rajoy com per Mas la crisi és només l’excusa per fer el que sempre han volgut fer: desmantellar l’estat del benestar i els drets socials. Així, un dia Mas i Sánchez Camacho avancen l’objectiu de dèficit zero, i al dia següent diuen que cal retallar més o que cal amuntegar els nostres fills i filles a les aules de l’escola perquè hem de complir els objectius de dèficit que els mateixos han fixat, i es queden tan amples. I en el cas concret de la reforma laboral el seu únic objectiu ha estat, de bon començament, eliminar els drets dels treballadors, abaratint l’acomiadament, suprimint els salaris de tramitació o atorgant a l’empresari facultats per modificar unilateralment les condicions de treball … No tindrem més treball, però el tindrem més precari.
Sort que són especialistes en crear ocupació, si no ho arriben a ser …
Il·legitimitat democràtica
31 mar
Sentia fa uns dies a Mariano Rajoy esmentar els deu milions de vots obtinguts a les darreres eleccions, fa poc més de quatre mesos, com a justificació per a no fer cas de les massives protestes que es preparaven contra aquesta salvatjada antisocial que alguns anomenen reforma laboral. I no és quelcom aïllat, ho deuen tenir a l’argumentaria, perquè fa només tres dies, Fatima Báñez, aquesta ministra de d’ocupació (com ara es diu el seu ministeri) que durant tota la seva vida laboral només s’ha dedicat a la política, esgrimia també els famosos deu milions de vots com a aval de l’esmentada reforma.
Cal reconèixer que, per a un observador circumstancial, la cosa podria tenir una certa lògica: aquesta gent han guanyat unes eleccions fa només quatre mesos, i per tant cal deixar-los que desenvolupin el seu programa electoral. Però en aquest cas, quelcom grinyola … Què passa si la salvatjada en qüestió no estava al seu programa electoral? I, encara més greu, què passa si durant la campanya electoral que els va portar a la victòria van afirmar expressament que en cap cas farien el que, només quatre mesos després, han fet?
“El Partido Popular no va a apoyar abaratar el despido en ningún caso … no se puede hacer una reforma laboral sin hablar con los sindicatos”
Recordeu aquestes frases? Són d’Esteban González Pons entrevistat per Ana Pastor en La 1, podeu veure’l i sentir-lo aquí:
És legítim, tot just passades unes eleccions, fer precisament el que de forma expressa i clara vas dir que no faries? Per a mi no. Es totalment inacceptable, es un frau i és antidemocràtic. El programa electoral, i el que es diu durant la campanya, és una mena de contracte entre el partit i l’electorat. Puc entendre que les circumstàncies canvien i que potser de vegades es diu que es farà tal o qual cosa que, després, no resulta possible fer. Pot passar. Però això no es pot fer quan només han passat quatre mesos des de les eleccions i les circumstàncies són les mateixes. I, molt menys, utilitzar per contestar les protestes ciutadanes l’argument de que els vots t’avalen, quan el votant, si va creure el que el PP li deia (que ja és ser crèdul, certament), pensava que estava votant un partit que en cap cas abaratiria l’acomiadament, com ara ha fet.
Es clar que, a aquestes alçades, no diré que m’estranyi, perquè el Partit Popular és, de sempre, el partit de la mentida i la manipulació. El partit que utilitza qualsevol mitjà per aconseguir el poder, des de comprar diputats a utilitzar conspiracions político-periodístiques. Que és, davant això, una o mil mentides? Pecata minuta. Això de la mentida no es accessori per als populars, està en el seu ADN. Quantes vegades han criticat una mesura quan eren oposició que després, quan són govern, implementen corregida i aumentada?
Recordeu a Soraya Sáenz de Santamaría parlant de la reforma laboral que va fer el PSOE (i que al costat d’aquesta sembla un acudit)?
O a Maria Dolores de Cospedal sobre una pressumpta amnistia fiscal que segons El Mundo preparava el govern del PSOE (que era mentida, però tant se val)?:
Mentides, mentides i més mentides … però ja veieu, elles les deixen anar tan fresques, sense que se’ls escapi el riure ni despentinar-se, i és que ningú menteix tan bé com un pepero.
Amb quina autoritat moral pot adreçar-se a la ciutadania un govern que sistemàticament l’enganya? Amb quina legitimitat pot demanar-li esforços i sacrificis? Evidentment, amb cap. I això no és bo, no ja per a ells, sinó per al país. I potser és ja temps de modificar la legislació per tal d’impedir aquestes aberracions. O això, o cada cop més gent es despenjarà del sistema, i quan això passi, quan cada cop més gent pensi que les eleccions no són la via per a expressar-se, tindrem un problema, perquè potser voldran expressar-se d’alguna altra forma menys pacífica.
El que serveix, i el que no
12 mar
Dues són les vies amb que la dreta d’aquest país (i serveix per a Catalunya igual que per a Espanya) està fent servir per tal d’intentar desmobilitzar a la ciutadania davant la immensa agressió als drets dels treballadors que suposa la reforma laboral.
Una, que faria morir d’enveja al propi Goebbels, és intentar deslegitimar als convocants. Qui no ha rebut, inclús més d’una vegada, un d’aquests correus en els que un ciutadà, apolític però motivat, ens explica les suposades prebendes dels sindicalistes? Qui no ha sentit o vist en un programa de televisió, una ciutadana també apolítica, queixant-se de la seva situació mentre els sindicats no fan res? Acusacions de tots colors i, bàsicament, falses (el company José Rodríguez n’ha recopilat unes quantes, aquest és l’enllaç a la darrera), que no mereixen que m’estengui més (a banda de que encara que els sindicats fossin deu vegades pitjor del que els peperos ens diuen, això no faria millor la reforma laboral).
L’altra és repetir fins a l’avorriment que les manifestacions, les vagues, no serveixen per res, no creen ocupació, etc … A banda de la hipocresia i la incoherència que suposa que digui això un partit, com el Partit Popular, que va passar-se l’anterior legislatura convocant manifestacions (obertament o per persona interposada, tant se val), en general per intentar limitar els drets de les persones, el contingut d’aquesta afirmació ens diu que, o la dreta d’aquest país no sap Història, o no li agrada recordar-la. I això m’obliga a dir coses que, per mi, són obvietats, però que cal repetir per compensar la maquinària de propaganda neocon.
Quan jo vaig estudiar la revolució industrial, al batxillerat, o posteriorment a Empresarials, ens explicaven com funcionaven, més o menys, les primeres fàbriques, com era el treball en les mines, quins eren els drets dels treballadors … i em sembla recordar que, oh sorpresa!, les coses no han estat sempre com ara.
NO, les jornades no han estat sempre de vuit hores, NO, no sempre ha existit el descans setmanal remunerat, NO, no sempre han existit les vacances anuals pagades, no, no sempre ha existit una edat mínima per a treballar, no, no sempre ha existit el dret a cobrar una indemnització en cas d’acomiadament … i tants i tants drets dels que, fins ara, els treballadors gaudeixen.
I, com es van aconseguir aquests drets, us preguntareu? Ah, clar, els bons empresaris (aconsellats per església sempre preocupada pels drets dels desemparats), un dia es van llevar il·luminats i van dir … va, millorarem les condicions laborals d’aquesta colla de pollosos, pobrets, encara que això ens suposi guanyar menys diners. Com? Que no va ser així? No fotis !!! Com va ser, doncs?
Aquests drets, com sempre al llarg de la Història, es van aconseguir lluitant. Es van aconseguir amb vagues, es van aconseguir amb manifestacions, es van aconseguir a costa de l’esforç de moltes persones que en ocasions s’hi van deixar la vida (heu sentit a parlar del pistolerisme?). Així que, quan us diguin que manifestar-se, o que fer vaga, no serveix, pregunteu-vos si quedar-se en el sofà empassant-se retalls de tots tipus en nom de la famosa crisi (crisi creada pels mateixos que ara retallen) serveix d’alguna cosa.
Els resultats no són immediats, evidentment. Ni que la vaga fos un èxit clamorós (bé, tampoc no ens n’assabentarien, ells controlen la majoria de mitjans de desinformació i propaganda), canviaria la cosa d’un dia per l’altre. Però tenim el dret, i casi l’obligació, de demostrar que no ens deixaren privar dels nostres drets sense lluitar. Li devem als nostres avantpassats, que van aconseguir aquests drets, i li devem als nostres fills.
DISCLAIMER 1.- No m’agradaria que la meva ironia fos entesa com un atac als empresaris, perquè aquest país està ple d’empresaris, i jo en conec més d’un, que són conscients del valor del capital humà en l’empresa, i només demanen una mica de flexibilitat quan les coses van mal dades, no una patent de cors. Igual que no tots els treballadors són bons, tampoc són tots els empresaris dolents.
DISCLAIMER 2.- Abans que algú em parli de les diverses reformes laborals del PSOE, he de dir que, en la meva opinió, no hi tenien res a veure amb aquesta. Certament tenien alguns punts que podrien ser discutibles, però no atacaven, com aquesta, el cor dels drets dels treballadors.
Reflexions postcongressuals
19 dic
Molt se n’ha parlat, i se’n parlarà, del Congrés del PSC que ha tingut lloc aquest cap de setmana. Es normal, el PSC, ni que sigui en hores baixes, és un partit central de la política catalana, i per tant el que passa al PSC és notícia. Jo també parlaré, o més ben dit escriuré, d’algunes idees que el que he vist i sentits aquests dies m’ha suggerit.
La perversió de les paraules
Es curiós com hi ha termes que tothom es vol apropiar, encara que, objectivament, no tinguin cap argument per fer-ho. I a base de repetir i repetir, suposo que s’ho acaben creient, i els deu estranyar que la resta no ens ho creiem. I això ha passat aquest dies amb el terme renovació. Segons alguns, la renovació la representava el company Joan Ignasi Elena. I és clar, algú que conegui mínimament la Història del PSC (i jo no en soc un especialista, però porto ja 24 anys a la casa), flipa. Jo no tinc res a criticar-li, ans al contrari, és un company molt vàlid com tants altres que tenim, pero renovació …? Perdoneu, pero Joan Ignasi Elena va ser primer secretari de la JSC fa vint anys (1991) i Diputat al Parlament de Catalunya l’any 1992, i porta a la Comissió Executiva des del novè congrés (any 2000). I si parlem del que representa … què voleu que us digui? Al company Elena se’l cataloga d’Obiolista, i en Raimon Obiols era Primer Secretari quan jo vaig entrar al partit (1987), i ho va ser fins el 1994.
Un altre exemple del que dic ho tenim en el que vaig llegir ahir al magnífic bloc del company José Antonio Donaire. Comenta:
… és difícil admetre que la renovació no integri persones com Montserrat Tura
De veritat? Una companya que porta des del 1994 a la Comissió Executiva (com a mínim, no tinc a mà dades anteriors), que ha estat Alcaldessa, Diputada, Consellera … és la renovació? Com l’he comentat allà mateix, no entenc res.
Crec que és legítim preferir uns companys en comptes d’uns altres, una línia política en comptes d’una altra, evidentment. Però no cal pervertir els termes, i presentar com a nou el que no ho és, ans al contrari.
El mal competir … i el mal perdre
No m’ha agradat en absolut que alguns companys i companyes s’hagin dedicat a desqualificar tot el que no era del seu gust. M’indigna que s’hagi faltat al respecte de delegats i delegats als que s’ha poc menys que tractat com un ramat de béns que fan el que el pastor els indica. M’indigna que es parli gratuitament de manipulació i coacció. M’empipa que per algú hi hagi delegats/des valents i chupiguais (els que diuen o voten el que m’agrada) i delegats/des manipulables, coaccionables i sense criteri (els que no diuen o voten el que m’agrada). També m’indigna que es critiquin sense pietat mecanismes de debat i votació que, sense ser perfectes, milloren enormement tant els nostres procediments anteriors com els de la majoria de partits (inclús dels que guanyen les eleccions per ampla majoria). Només ha faltat criticar la tipografia de les paperetes. Com deia algú no sospitòs com l’Edgar Rovira en aquest tuit que l’he retuitejat:
Veig molt síndrome “¿Quin tipus de democràcia és aquesta que no es fa el que jo dic?” al hashtag #congresPSC
Els carnets de bon català
Acostumat com estic a que des de fora del partit ens reparteixin els carnets de bons i mals catalans (bé, a nosaltres sempre ens toquen els de mals catalans, ves per on) potser no m’hauria de fer res, però em resulta lamentable que alguns companys també ho facin. I, aquesta vegada, s’havia de voler el grup parlamentari propi, sí o sí. I si defensaves altres opcions (com la que ha triomfat, de no tenir grup parlamentari propi, però sí posició pròpia quan calgui) eres un pringat. Lamentable. Jo estic convençut que els nostres mals no venen d’aquí. No venen de si tenim o no tenim, sinó del que fem. Ho dic un cop més: si tenim grup parlamentari però sempre votem el mateix que el PSOE i a sobre diferent del que votem aquí, doncs malament rai. Però no es tracta de que algú estigui d’acord amb mi o no, es tracta de que, encara que mantingui la postura contrària entenc que tenim el mateix objectiu però diferent forma d’assolir-ho, i el respecto. No puc dir el mateix de tothom.
Partit ve de part
Deia divendres l’Isidre Molas en la seva intervenció (molt bona, per cert) que partit ve de part, i que nosaltres, com tots els partits, aspirem a representar a una part de la societat, no a tota ella. Malauradament, crec que no tothom ho té tant clar, quan des de fora del partit tant gent que ni ens vota, ni ens ha votat, ni ens votarà, pretén dir-nos què hem de fer. Es com si, poso per cas, ERC haguès de triar els seus dirigents o la seva línia política al meu gust. Oi que fora absurd? Per això jo em vaig abstenir de fer cap comentari quan va donar-se el cas. I igual d’absurd seria que el PSC haguès de triar els seus dirigents o la seva línia política al gust d’altres forces. El PSC és una cosa, ERC una altra, Convergència una altra … and so on, afortunadament, així la ciutadania té on triar.
Maniqueisme
Sentint alguns, l’executiva sortint, o més ben dit el seu nucli dur, és la responsable de tots els mals, igual que per al PP Zapatero era responsable de la crisi, sense matisos. Sembla que ells, i només ells, ens han fet perdre les darreres eleccions (les darreres de cada mena, vull dir). La resta de membres de l’executiva, particularment els que tenien responsabilitats al govern de la Generalitat, no tenen cap responsabilitat, cap ni una. Ni tan sols alguns que es varen distingir per fer empipar a tothom (que ja té mèrit). Aquests són, per definició, els bons i aquells els dolents, no és això? Jo he criticat, quan ha calgut, la comissió executiva, el nucli dur, i el que no és el nucli dur. I sí, han fet coses malament, però tots, igual que des del Govern de la Generalitat es van fer coses malament (junt amb moltíssimes coses ben fetes). Per mí, tots els membres de l’executiva, òrgan col·legiat, són igualment responsables de les polítiques dutes a terme, i no s’hi val xiular i mirar cap a una altra banda. O si no, per què hi eren?
Pere Navarro
Feia temps que veia Pere Navarro com el millor colocat per arribar a la Primera Secretaria, i així ho havia dit. No té molt de mèrit, crec que qualsevol amb una mica de coneixement del PSC ho podia pensar. Senzillament, crec que ells representa millor que cap dels altres candidats als militants i als votants del PSC. No li faré ara un panegíric. No li cal. Només comentaré que em sembla injust que, de bon començament, se l’hagi volgut estigmatitzar sense fer-li cap crítica directa. No he sentit, ni llegit, cap crítica ni a la seva tasca com a membre de l’executiva, ni com alcalde, ni a les seves propostes, ni al seu tarannà … res. El seu únic delicte és estar recolzat, diuen, pel nucli dur de l’anterior executiva. Pobre argument, pobríssim. Potser que el deixin treballar, i esperin que doni algun motiu per a criticar-lo, no?
Però el que importa són les polítiques
La ciutadania, més enllà de qui sigui el nostre líder, de com ho fem per triar els nostres candidats (per cert, primàries obertes a la ciutadania, exemple a seguir pels altres partits que tant ens critiquen) o de quina sigui el nostre funcionament intern, el que espera de nosaltres són propostes. Ja podem tenir un líder perfecte, i uns mecanismes de funcionament impecables, que si a l’hora de fer propostes no desenvolupem tot això que hem escrit a la nostra ponència marc, no servirà de res. Aquesta és la feina que comença ara, i no és poca, així que és qüestió de posar-nos a treballar. Som-hi!
Complexitats
12 dic
A pocs dies de l’inici del XIIè. Congrés del PSC, si una cosa m’ha deixat clara el debat precongressual que s’està duent a terme als mitjans, a la xarxa i a tot arreu, és que som un partit complex. Molt complex. I jo crec que això, lluny de ser un inconvenient, és una fortalesa nostra si la sabem canalitzar. Hom podria pensar que tant de bo fòssim com aquestes forces polítiques que tenen la solució fàcil per a tot, com ara alguns independentistes: Crisi? Independència. Retallades? Independència. Canvi climàtic? Independència. El Barça no està fi? Independència. Congestió viària? Independència. Fracàs escolar? Independència. I així ad infinitum. Sí, ja sé que és una simplificació i una exageració, que ningú no se m’enfadi, però de debó que sentint i llegint alguns i algunes, no sembla tan allunyat de la realitat.
Però nosaltres, com a col·lectiu, no som així. En els dos eixos que vertebren la política catalana (esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) ens trobem en un punt intermig, cosa que té diverses conseqüències. Així, trobem que davant el mateix problema, companys i companyes ofereixen solucions oposades. Hi ha que pensa que no som prou catalanistes, i hi ha qui pensa que ho som massa. Jo crec, com deia ahir en una entrevista Pere Navarro, que al PSC tots ho som, de catalanistes i que, com diu Miquel Iceta, de catalanista se n’és o no se n’és. També passa això en l’altre eix, encara que aquí, en el moment actual (no sempre ha estat així), les opinions són més uniformes en quant a que no hem defensat prou bé els valors més típicament d’esquerres.
Una altra conseqüència necessària és que sempre hi ha algú que és més el-que-sigui que nosaltres. Vull dir, que sempre hi ha qui diu que és més espanyol, qui diu que és més català, que és més d’esquerres … i nosaltres mai ho serem prou, llevat que anem a parar a posicions extremes on normalment tampoc no es troben les solucions. Per això, fora un error intentar competir amb qui fos intentant aparentar ser el que no som. Entre d’altres coses, perquè la ciutadania acostuma a preferir els originals a les còpies, i de proves n’hi ha a dojo a la nostra Història recent.
Què hem de fer, doncs? Al meu parer actuar de forma coherent amb el que som, amb el que hem estat sempre (adaptat, evidentment, als temps actuals). I, què som? Per mi (no dono per fet que tothom ho comparteixi), d’una banda som un partit que té un àmbit d’actuació català, però que també vol governar Espanya. Hem governat a Catalunya (i als seus municipis, encara ho fem a un bon nombre d’ells) i aspirem a tornar-ho a fer. Però també volem incidir en la governació d’Espanya. No considerem (no considero, si més no), Espanya com quelcom alié, i a més estic convençut que els interessos de Catalunya i els d’Espanya no són excloents, ans complementaris (exactament el contrari del que altres forces polítiques, legítimament, manifesten). I si volem incidir en la governació d’Espanya, només podem fer-ho actuant conjuntament amb altres forces espanyoles. Sí, parlo del PSOE, amb complexitats de tamany semblant a les nostres. I què passa quan actues conjuntament amb altri? Que les decissions ja no són només teves, que has de pactar (internament, sense escarafalls per treure rèdit) i això genera contradiccions entre el que tu faries i el que potser acabes fent. Contradiccions que els nostres adversaris polítics intenten provocar dia sí dia també, i magnificar quan es produeixen. És així, i així continuarà sent, el contrari és impossible (igual que és impossible que un matrimoni no discuteixi mai). A Catalunya, el PSC és sobirà i decideix, però en les polítiques espanyoles la decissió no és només seva (nostra). I el que no val és aprofitar-se del col·lectiu quan pensa com tu i renegar-ne quan passa al contrari. Podem tenir un grup parlamentari propi, però més important que l’eina és la finalitat. Per què el volem, un grup parlamentari propi? Perquè si és per votar sempre el mateix que el PSOE ens podem estalviar el paripé. I si és per discrepar en votacions en que no importa què votem, la situació és semblant, pur gest cara a la galeria. Ja sé que, malauradament, ara seria molt fàcil proposar-ho, ja que amb la majoria absoluta del PP tot surt gratis (en aquest sentit contra el PP es viu millor). Però jo em plantejo el tema des d’un punt de vista no tant conjuntural. I en una votació la majoria depenguès del vot de l’hipotètic grup del PSC, amb qui votaríem per fer majoria que no sigui el PSOE … amb el PP? La veritat, no m’ho imagino. I tot això no treu que, si en la relació Catalunya-Espanya existissin interessos oposats (cas que, també, s’ha donat, es dona i es donarà) com a PSC hem de defensar el que considerem just per Catalunya, i si això implica enfrontar-se amb el PSOE, ens hi enfrontem, encara que sigui fraternalment. Però no ens deixem enredar, ens ha de guiar el nostre criteri, no el que de ben segur d’altres voldran vendre com EL criteri, titllant de mal català, botifler, traïdor i demès adjectius a l’ús tot el que no ho accepti.
A l’altre eix (esquerra-dreta), el tema és bastant més clar (el que no vol dir que sigui fàcil). Nosaltres, com bona part de socialdemocràcia europea (que també comparteix els nostres problemes, cadascun amb els seus trets diferencials) hem dut a terme polítiques que han deixat de banda els valors més tradicionals de l’esquerra. D’entrada, hem permés (quan no hi hem contribuit activament) l’afebliment de les polítiques tributàries. Si serveix d’exemple, l’IRPF no ha fet més que baixar des que jo recordo, i ha baixat més per a un cert tipus de rendes que per a d’altres (ja tenim oblidat que els guanys patrimonials tributaven fa anys al tipus mitjà, mentre que ara, junt amb els rendiments del capital mobiliaria, tributen a un tipus fix -dos per ser més exactes- inferior al de la resta de rendes). I no es tracta de recaptar per recaptar, encara que he començat per aquest punt, la recaptació no és més que un mitjà per aconseguir unes finalitats. Els principis històrics de la Revolució Francesa continuen vigents: llibertat, igualtat, fraternitat-solidaritat. Al contrari del que estem veient, fa falta més sanitat, més educació, més compensar les desigualtats, més ajudar qui no necessita, més governar per als més desafavorits, sense discriminar-los per cap raó, i donant-los les eines per tal que deixin de ser-ho. I per fer tot això fan falta recursos, i d’algun lloc els haurem de treure, per impopular que sigui. Però, a més, cal administrar bé aquests recursos, sense malbarataments. L’austeritat no ha de ser una eina en temps de crisi, l’austeritat ha de ser el criteri fonamental per gestionar el diner públic, SEMPRE. I perseguir el frau, tant per la banda del que no paga el que li tocaria, com per la banda del que rep el que no li correspon. Res de nou, tot coses de sobres conegudes, però sovint poc practicades.
No tothom pensarà igual, i això és una sort. Però estic convençut que les nostres diferències són de matís i no essencials, i que del nostre debat sortiran les millors propostes per a presentar-nos davant la ciutadania. Ens pot costar formular-les, i més ens costarà portar-les a la pràctica, però per això estem aquí, no? Les nostres normes internes, la forma en que fem les nostres litúrgies, ens importen només a nosaltres (el que no vol dir que no calgui discutir-les com a mitjà per a aconseguir un partit millor), però a la ciutadania el que l’importa és què farem si governem, què proposarem als electors per tal que ens votin, i en això ens hem de concentrar. Les altres batalles, també la designació de les persones que han d’estar al capdavant del nostre projecte, són secundàries, i faríem bé en tenir-ho present.
Reacciona
17 sep
He acabat de llegir Reacciona, que com ja deveu saber és una obra diguem-ne coral (de diversos autors), coordinada per Rosa María Artal (que també hi escriu) que ens convida, com diu el seu títol, a reaccionar davant la crisi econòmica, política i social. I he de dir que m’ha agradat.
Sense compartir necessàriament totes i cadascuna de les afirmacions que a l’obra es realitzen, sí comparteixo íntegrament el seu esperit: estem contemplant com, de mica en mica i qualsevol excusa, es van erosionant els drets socials i econòmics de la major part de la ciutadania (allà on, amb sang, suor i llàgrimes, s’havien aconseguit, que tot plegat és una petita part del món), com els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres, com el poder polític cada cop està més supeditat als poders que s’acostumaven a dir fàctics, però que avui dia crec que es poden anomenar senzillament econòmics, perquè al cap i a la fi aquí va tot a petar, als calers, sense que tots plegats fem gaire cosa per evitar-ho.
Del llibre, interessant en el seu conjunt, en podríem destacar molts paràgrafs, però jo en vull remarcar un parell:
… siempre existirán categorías de personas: unos, los que sobreviven; otros, los que viven del esfuerzo de los demás; otros, los que se esfuerzan, y por último aquellos que simplemente son espectadores. Con ser malos los que se aprovechan de los demás, estos últimos (los espectadores) son los más perversos porque para ellos todo acontece como en una película. Pagan su entrada y ello les da derecho a un sitio preferente para disfrutar del espectáculo y criticarlo, pero sin participar en él; cuando termina la representación, se marchan a su casa en su cómodo vehículo y continúan viviendo en el magma amorfo y vacío de una prosperidad diseñada por hábiles manos que todo lo mueven, que todo lo saben y que todo lo controlan.
Una de las mejores herramientas para desarmar a la ciudadanía es fomentar el desprecio a la política y a la democracia: es mejor que los ciudadanos no participen, no pregunten, no controlen. Y esta herramienta se maneja de varias maneras.
El primer paràgraf és de Baltasar Garzón, a qui crec que no cal presentar. No estic gens d’acord amb algunes de les coses que ha fet, però sí amb moltes altres, i crec que el paràgraf reproduït retrata fidelment un tipus de gent, que es queixa, que critica, però que no participa, una mica com si estés per sobre del bé i del mal, vol que les coses es facin com ell vol, però que les faci un altre.
La segona frase és de Lourdes Lucía, jurista, editora i co-fundadora d’ATTAC España, i diu, a contrario sensu, una gran veritat: la política és l’arma, la força, dels que no tenen la força dels diners. Si aquests es desentenen de la política, no voten, tindrem un poder polític cada cop més feble, i per tant cada cop més sotmès al poder econòmic.
Per tant, crec que si volem canviar les coses, cal deixar de ser espectadors, cal acompanyar la queixa d’una alternativa, d’una acció positiva que contribueixi a millorar les coses. I, tal com jo ho veig, la nostra reaccció passa, necessàriament, per la política, per la particpació i pel compromís i la lluita per les nostres idees. Amb indignar-se no n’hi ha prou, cal comprometre’s, com diu Sthéphane Hessel. I sí, el compromís comporta feina, i sovint decepcions, i contradiccions, però és l’única sortida. S’acostuma a dir que, amb o sense nosaltres, la política es farà igual, i si no participem es farà sense nosaltres, i en aquests moments s’està fent sense molta, molta gent. I així ens va.
Es tiempo de democracia genuina. Tiempo de movilizarse, de ser actores y no sólo espectadores impasibles, progresivamente uniformizados, gregarizados, obedientes (Sthépane Hessel, al pròleg de Reacciona).
Del PIRMI i l’Impost de Successions
16 ago
Dues de les decisions que ha pres el govern d’Artur Mas des de la seva elecció han estat la pràctica supressió de l’Impost de Successions, amb caràcter retroactiu (anunciant-se també la futura de l’impost de donacions), amb el corresponent estalvi de calerons d’uns quants molt adinerats i, recentment, amb l’excusa de l’existència de frau en la seva percepció, el canvi en la forma de pagament del Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció, més conegut com PIRMI, que ha motivat que molts dels seus perceptors, persones necessitades per definició, l’hagin percebut amb retard (o encara l’esperin), amb tots els maldecaps que això els ha comportat. És a dir, amb la que està caient, eliminem obligacions per a una minoria benestant i compliquem la vida a una gent (que també són una minoria) que necessita aquest minso ajut per arribar a fi de mes.
Està bé lluitar contra el frau, perquè és quelcom que ens perjudica a tots, no ho discuteixo. Sí discuteixo les prioritats i la manera de dur-ho a terme. És a dir, és realment el possible cobrament irregular del PIRMI l’objectiu proritari en la lluita contra el frau? I, posant que sí, calia fer-ho d’aquesta forma, perjudicant TOTS els perceptors per la existència d’alguns defraudadors? La meva resposta és no per a totes dues qüestions, però no m’estranya que el govern ho hagi fet així, sempre he tingut clares les seves prioritats, d’on vol retallar despeses i d’on vol retallar ingressos.
Però ens podríem preguntar:
Quin percentatge de perceptors del PIRMI devien votar a les darreres eleccions autonòmiques (dels que tenien dret a vot, evidentment)? Em temo que pocs, molt pocs.
I, quin percentatge dels afavorits per la supressió de l’Impost de Successions va fer-ho? Em jugaria alguna cosa a que van ser molts, moltíssims.
Què significa això? Doncs possiblement el mateix que el fet que a les darreres autonòmiques a Matadepera votès un 75,67% dels electors (i CiU s’enportès el 65,90% dels vots) i a Badia ho fes nomès un 45,69% (dels que un 19,37% va triar CiU). Trenta punts de diferència, que es diu aviat.
Malgrat el que, amb bona o mala fe, se’ns vulgui vendre, una cosa està clara. Votar sí serveix per alguna cosa. I no votar, o llençar el vot a l’WC (ja sigui l’WC blanc o amb el nom de qualsevol colla de cabrejats que no volen fer-ne res), no serveix. A uns votar els ha servit perquè els treguin l’Impost de Successions, i a uns altres no fer-ho els ha servit perquè els putegin amb el PIRMI. Així de clar.
Amb totes les imperfeccions del sistema que es vulgui (i que cal millorar), qui vota influeix, i qui no ho fa, no. I qui digui que no importa, menteix, menteix descaradament. Després ja ens podem anar indignant, cabrejant, enxerinant-nos o fent el pi.
